Publicitat
Publicitat

Jean Pisani-Ferry: "Per a un govern és molt difícil acceptar que li diguin què ha de fer"

Jean Pisani-Ferry (França, 1951) és un home afable que després de fundar Bruegel, un influent think tank amb seu a Brussel·les, acaba de ser fitxat per François Hollande per ocupar el càrrec de comissari general de política econòmica, que s'ha acabat de crear. La seva principal funció és estudiar on ha d'invertir el govern francès. Pisani-Ferry està participant aquests dies a Sitges en la trobada del Cercle d'Economia.

Tot i que es noti menys que en el cas d'Alemanya, des d'aquí de vegades es té la percepció que França és un dels grans opositors a una integració europea més gran.

Depèn de quin àmbit d'integració parlem. França, i particularment François Hollande, està molt a favor de la unió bancària. Va haver-hi un punt en què van decidir donar-hi el seu suport. Pel que fa a la unió fiscal, crec que en general l'actitud francesa és positiva: el govern ha defensat que hi hagi un pressupost europeu. Això a França va ser noticiable.

Dimecres, després que la Comissió Europea emetés les seves recomanacions per als països amb dèficit excessiu, Hollande va sortir dient que "Brussel·les no ens ha de dir què s'ha de fer". ¿Vostè creu que aquest és un missatge a favor de la integració europea?

[Somriu] És una bona pregunta. A tots els països hi ha sensibilitat amb aquests temes. Per a un govern és molt difícil acceptar que se li digui què ha de fer. Crec que tothom accepta que la supervisió europea és absolutament necessària i que la Comissió exigeixi contrapartides a canvi de donar més temps per rebaixar el dèficit. La qüestió és el detall de les reformes que es demanen. A l'hora de triar les reformes els governs volen triar les seves pròpies prioritats. És així com interpreto les paraules d'Hollande.

Els crítics de França afirmen que el país encara no s'ha adonat de la gravetat de la situació econòmica. És cert?

El pessimisme està molt instal·lat a l'opinió pública, com demostra una enquesta recent de Pew. La gent no veu com sortir-se'n i creu que calen canvis, però hi ha molta incertesa sobre quins són aquests canvis i què cal preservar. Però també és cert que França no ha patit cap gran xoc, com Espanya o altres països, de quedar exclòs dels mercats o demanar un rescat, cosa que et força a veure la gravetat d'una situació. Però la gent és conscient que les coses estan malament.

Canviant de tema, el seu últim informe a Bruegel analitza com treballa la troica . Qui mana allà?

Hi ha dos actors principals: la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. El Banc Central Europeu no té un rol gaire clar. En principi, entre ells col·laboren, però tant la UE com l'FMI tenen els seus propis programes. Els països rescatats tenen un contracte amb l'FMI, dedicat als aspectes macroeconòmics i fiscals, i un altre amb la UE, centrat en les reformes estructurals.

Per tant, oficialment la troica no existeix!

En realitat no existeix. És una mica extrem dir-ho, però oficialment és així. Hi ha comunicats conjunts, però a part d'això ja està. És cert que existeix el risc que algun dia les discrepàncies poguessin provocar un trencament de la troica .

De fet, la UE i l'FMI ja han tingut discrepàncies en relació amb els rescats, tant en el de Grècia com en el d'Irlanda. Qui tenia raó?

A Grècia, l'FMI tenia la raó. Si s'hagués acceptat abans aplicar una quitança, el contribuent grec hi hauria perdut menys diners. I, a més, la decisió era més justa perquè repartia millor les càrregues entre els diferents afectats. A Irlanda, rescatar la banca va costar als contribuents el 40% del seu PIB. Per tant, també hauria estat desitjable que els creditors privats haguessin participat en el rescat. Però no era tan fàcil: prendre aquella decisió hauria pogut espantar els inversors i contagiar la crisi a altres països.