Caruana diu que no era feina seva mesurar el risc dels bancs

BarcelonaMea culpa en do menor, segon acte. Jaime Caruana, exgovernador del Banc d’Espanya, va estar ahir a la comissió del Congrés que investiga la caiguda de les caixes espanyoles. I igual com va fer el seu successor, Miguel Ángel Fernández Ordóñez (MAFO), Caruana va admetre la responsabilitat del supervisor en la crisi financera. Segons va dir responent a preguntes dels diputats, les actuacions de previsió que va fer l’organisme durant el seu mandat (entre el 2000 i el 2006) van ser “insuficients” per fer front a una crisi que va tenir posteriorment “efectes devastadors”. “No hi havia raons per a la complaença”, va admetre.

És a dir, en la mateixa línia que MAFO, que va admetre que havien sigut “massa optimistes”, però, a continuació, va assenyalar Caruana. Caruana va insistir ahir que tant el Banc d’Espanya com ell van avisar a través de diversos informes de l’excessiu augment del crèdit immobiliari, i va posar com a exemple un informe del 2003 en què advertia que l’habitatge estava sobrevalorat en entre un 8% i un 20%. “Assenyalava que com més temps passés, més brusc seria l’ajustament”, va dir.

Tanmateix, també es va defensar afirmant que el 2005 l’organisme que ell presidia va fer 110 escrits i més de 400 recomanacions i observacions sobre el risc del crèdit i amb advertències de vigilància. “Vam avisar dels problemes derivats de la governança de les caixes d’estalvis perquè es governessin amb rigor i es va demostrar que va ser particularment deficient”, va afirmar ahir.

Caruana va reivindicar el seu paper i va defensar la institució, assenyalant la normativa vigent com a responsable que el Banc d’Espanya no hi fes més: “El marc institucional que existia als països avançats no estava preparat per a aquesta crisi, la regulació no estava preparada per a la crisi i el Banc d’Espanya, com d’altres, no estava preparat per a la crisi”, va dir.

Pilotes fora

El seu discurs es va moure entre una lleu autocrítica i un seguit d’excuses per no explicar per què el Banc d’Espanya no va frenar la bombolla de crèdit immobiliari que acabaria agreujant la crisi financera mundial, portant Espanya a necessitar un rescat públic milmilionari i a perdre, fins ara, 51 de les seves 62 entitats. Però un argument va cridar especialment l’atenció: segons l’exgovernador, era feina de cada entitat definir la seva tolerància al risc i la seva “correcta gestió”, unes responsabilitats que “no podien ser substituïdes per l’actuació de cap supervisor”. “Algunes entitats van prendre més riscos i ho van gestionar pitjor”, va dir, resignat.

L’argument sobta, especialment atenent les funcions que el Banc d’Espanya s’atribueix a la seva pròpia pàgina web, entre les quals destaquen “promoure el bon funcionament i l’estabilitat del sistema financer” i “supervisar la solvència i el compliment de la normativa específica de les entitats de crèdit”.

Els últims informes situen en 40.000 milions els diners públics que es van abocar al rescat del sistema financer espanyol.