SA NOSTRA: DARRER CAPÍTOL

De l’esperit de caixa a la fusió amb Bankia

Sa Nostra es prepara per diluir-se encara més sense haver retut comptes per la seva gestió
La seu de Bankia.

Han passat 135 anys des que va néixer Sa Nostra; set d’ençà que la caixa d’estalvis més important de les Balears va passar a dissoldre’s dins BMN, el banc format per l’entitat balear i dues caixes més aniquilades per la crisi, Caja Murcia i Caja Granada, i gairebé tres des que Sa Nostra va deixar de ser una caixa d’estalvis. Amb dubtes encara sobre com van ser els darrers anys de la seva gestió, Sa Nostra (o el que en queda) es prepara ara per passar a formar part d’un conglomerat encara més gran: Bankia.

Les respectives juntes d’accionistes estan en aquests moments fent números per estudiar la fusió i, si tant els respectius consells d’administració com les juntes d’accionistes hi donen el vistiplau, a finals d’any o a principis del 2018 podria fer-se efectiva la creació d’aquesta macroentitat bancària, tot i que quedaria pendent tot un procés lent d’integració dels sistemes informàtics i les estructures de cada un dels dos bancs.

Què haurà estat, llavors, de Sa Nostra? La caixa ja representava només el 5% dels actius de BMN i amb la fusió amb Bankia aquest percentatge quedarà reduït a l’1%, fet que li atorgarà “una presència gairebé virtual”. Pau Monserrat, economista de Futur Legal, considera que, en qualsevol cas, amb la primera fusió Sa Nostra “ja va deixar de tenir pes”.

L’entitat que neixi de la fusió disposarà de 181 oficines a les Balears i una plantilla de 1.100 persones, fet que permetrà a Bankia tenir presència física a Formentera i a Menorca, així com a pràcticament tots els municipis de Mallorca.

La liquidació

Tot i això, el repte no acabarà amb la fusió. La futura entitat haurà de desinvertir el 65% del seu capital abans que acabi el 2019 i tornar-lo al FROB.

“L’objectiu del Govern és unir les entitats i, quan cotitzin millor, vendre Bankia per parts”, explica Monserrat, qui assegura que des del FROB es vol recuperar, en teoria, els 22.400 milions d’euros invertits en el rescat de Bankia i els 1.600 milions invertits per fer el mateix amb BMN.

Si bé l’objectiu és liquidar la nova Bankia abans del 2019, per l’economista aquest és un escenari “impossible” perquè el banc no serà capaç de fer una revaloració tan bona en tan poc temps i, per tant, “la fusió farà aigües”. D’aquesta manera, “el 2019 haurem de tornar a pensar què fer amb Bankia, tindrem un banc públic que les administracions no volen que sigui públic”.

Una opció seria, segons Monserrat, plantejar que aquesta sigui la primera entitat bancària pública que operi com si fos privada, és a dir, blindant la seva gestió a qüestions econòmiques sense que les decisions es determinin des del poder polític: “El banc funcionaria amb gestors privats, però els beneficis que generàs s’invertirien de manera pública”.

Aquesta opció respon a l’anàlisi que Monserrat fa de la caiguda de les caixes d’estalvis, que, segons la seva opinió, fan fallida “perquè els polítics prenen decisions forçant operacions ruïnoses”. De fet, pel que fa a les inversions que Sa Nostra va fer abans de veure’s destruïda per l’esclat de la bombolla immobiliària, l’economista ho té clar: l’entitat balear “va fer les mateixes operacions i imprudències que totes les caixes d’estalvis; va ser una imitació a la balear”.

Monserrat va més enllà i assegura que, tot i que “encara no hi ha ningú tancat” per la gestió de Sa Nostra i la posada en risc dels estalvis dels seus clients, “es va actuar igual de malament que a totes les altres caixes”. Considera que hi ha, a més, “dos pecats capitals” comesos per totes aquestes entitats que han suposat la seva desaparició: prendre les decisions per motius polítics en lloc d’econòmics i no tenir prudència a l’hora de finançar millor operacions immobiliàries.

No hi ha ningú a la presó per la gestió de Sa Nostra, però sí que diverses de les seves inversions han acabat als tribunals per, per exemple, imprudència a l’hora de donar finançament. Durant la legislatura passada, el Parlament va proposar crear una comissió d’investigació sobre aquest tema, que el PP va tombar. Si bé aquesta legislatura hi va haver una nova oportunitat per fer llum sobre els darrers anys de la caixa d’estalvis, les reticències del PSIB ho van impedir.

Si les caixes van actuar amb imprudència treballant de manera independent, unir-les tenia també els seus inconvenients. “No hi havia cap justificació econòmica perquè la reestructuració fes ajuntar caixes que individualment estaven tocades”, assegura Monserrat. “Amb les fusions provoques que les entitats que les formen funcionin de manera descoordinada, que augmenti el nombre d’alts directius i que les direccions es trobin amb interessos que no són coincidents. Com acaben, així, les caixes? Absorbides per bancs”, explica.

I els treballadors?

Entre el 2009 i el 2010, amb la primera fusió freda, Sa Nostra tenia un total de 1.416 treballadors i 218 oficines. El 31 de març del 2017, només quedaven 158 oficines i 881 treballadors. “El BMN va fer pagar la seva viabilitat a les plantilles”, asseguren algunes veus de la Unió Obrera Balear, que hi afegeixen que “només podem esperar que això vagi a pitjor”.

Durant la formació de BMN va produir-se la unificació dels recursos humans i, segons els sindicats, la pèrdua de drets dels treballadors a causa del canvi d’empresa, la inseguretat laboral, l’externalització progressiva dels serveis, la usurpació de competències a l’assemblea general, màxim òrgan de govern, o la vulneració de l’Estatut dels Treballadors en matèria informativa. Temen que amb la futura fusió passi exactament el mateix: “La integració a Bankia produirà un altre ajustament que suposarà la pèrdua de més llocs de feina i, si bé es van firmar unes obligacions a Brussel·les quan s’aportaren els fons del FROB, no hi ha una situació gens favorable”.

El 2010, l’exdirector general de Sa Nostra Pau Dols afirmà en una reunió amb el president Antich i el conseller d’Economia Carles Manera que el Sistema Institucional de Protecció (SIP) suposaria un model que “permetria mantenir la personalitat jurídica de l’entitat”. No obstant això, els sindicats ho negaven rotundament i denunciaven la pèrdua d’autonomia davant directrius d’una nova societat, l’obertura a una possible privatització encoberta de l’entitat, les repercussions que afectarien la gestió de l’Obra Social, la pèrdua total del control del Govern de les Balears i la despersonalització cultural de la institució. Ara, sis anys després, “tots aquells punts s’han acabat acomplint”, afirmen.

Després de diversos ERO i una externalització amb frau de llei per part de BMN que acabà a l’Audiència Nacional, Bankia haurà d’assumir, d’entrada, més de cent indemnitzacions. Segons CCOO, “la feina que feien les caixes d’estalvis als seus territoris originaris, que era cabdal en la inclusió financera, ja no existeix i, a més, anam en retrocés”. Fa poc, expliquen, es va fer pública una estadística segons la qual a 3.500 localitats ja no existeix cap entitat financera, “malgrat que podrien haver-se mantingut perfectament”.