El CaireLes tensions entre sunnites i xiïtes, les dues grans branques de l'islam, no són noves, sinó que les seves arrels s'enfonsen en el sorgiment de l'islam. No obstant, la pugna confessional ha adoptat una nova forma després de la invasió de l'Iraq per part dels EUA el 2003, un conflicte que va esmicolar l'ordre regional i va obrir la capsa de Pandora de la competició política i l'odi religiós. La Primavera Àrab ha suposat un nou sotrac en aquest convuls panorama.
Com sol passar en totes les guerres amb un vernís confessional, darrere els esclats de violència també hi ha motius polítics. En aquest cas, estan en joc el control de diversos estats i l'hegemonia regional al Pròxim Orient. Milícies, partits polítics de base religiosa i potències regionals han format una xarxa d'aliances que, a grans trets, es correspon amb la divisió confessional entorn de l'eix sunnita-xiïta.
Les querelles entre les dues grans branques de l'islam tenen l'origen en una disputa sobre qui havia de succeir el profeta Mahoma com a líder de la comunitat islàmica després de la seva mort. No obstant, l'arrel dels conflictes actuals cal situar-la en l'existència durant dècades de dos règims tirànics sostinguts sobre la base de la solidaritat d'una minoria religiosa. A l'Iraq, Saddam Hussein va trobar el suport de la minoria sunnita per governar una majoria xiïta, mentre que a Síria la dinastia dels Al-Assad confiava en una guàrdia pretoriana alauita per protegir-se de possibles revoltes sunnites.
La religió alauita és una escissió llunyana del xiïsme, i la tradicional i sòlida aliança dels Al-Assad amb l'Iran té més a veure amb una qüestió d'interessos geopolítics que d'afinitat religiosa. Durant els anys 70, i després de la mort del president egipci Nàsser, els règims sirià i iraquià van desenvolupar una forta rivalitat per liderar el moviment panàrab. Per això, quan va esclatar la guerra entre l'Iraq i l'Iran, Síria va ser l'únic país àrab que va donar suport a l'aiatol·là Khomeini.
L'altre motor actual de les tensions confessionals és la lluita entre l'Iran i l'Aràbia Saudita per l'hegemonia regional, en la qual participen també els EUA. Als seus inicis, la Revolució Islàmica de Khomeini es va proposar deposar les monarquies sunnites aliades d'Occident, cosa que va inaugurar una rivalitat que encara es manté i que sol esclatar de manera sagnant en altres escenaris, com Síria i l'Iraq.
El Líban, inestabilitat crònica agreujada
Des del seu naixement, el Líban és un país fracturat per la naturalesa confessional del seu sistema polític. Els Acords de Taif, que van posar fi a 15 anys de guerra civil, no van fer sinó cristal·litzar el sectarisme. Després de l'assassinat del primer ministre Rafiq Hariri l'any 2005, probablement pel règim sirià, el país està dividit en dos grans blocs polítics. L'un, liderat per Hezbol·lah, està format per tota la comunitat xiïta. L'altre engloba la comunitat sunnita. Els cristians, per la seva banda, estan dividits.
La guerra de Síria ha fet créixer les tensions viscudes entre els dos blocs. L'augment de la involucració de Hezbol·lah en el conflicte a favor d'Al-Assad amenaça de trencar el pacte de les elits per no permetre un contagi de la violència. Sense govern des de fa dos mesos, i incapaços de pactar una llei electoral de consens per celebrar noves eleccions, el país s'enfronta a un perillós buit polític.
L'Aràbia Saudita i la minoria incòmoda
Assentada al nord-est del país, just on hi ha la major part de les ingents reserves petrolíferes que atresora l'Aràbia Saudita, la minoria xiïta ha patit durant dècades una persecució religiosa del règim de la dinastia Saüd.
L'estat basa la seva legitimació en la promoció del wahabisme, una doctrina ultraconservadora de l'islam que considera els xiïtes heretges.
Marginada també econòmicament i socialment, tot i ocupar la regió més rica en recursos, la minoria xiïta representa l'oposició al règim més duradora. La zona va experimentar una elevada efervescència després de la revolució iraniana, i ara altre cop arran de la Primavera Àrab. Els xiïtes constituixen aproximadament un 15% de la població del país.
El Iemen davant la rebel·lió huthi
El Iemen és considerat un cas paradigmàtic d'estat fallit perquè no controla bona part del seu territori. Enmig d'una delicada transició després de tres dècades de govern d'Abdul·lah Sàleh, un dels seus reptes és posar fi a la rebeli·lió dels huthis, que controlen una part del nord del país. Els huthis són un clan que professa la religió zaidi, una branca del xiïsme. El seu aixecament està motivat per la marginació que pateixen del govern central. Ara bé, Sanà els acusa d'estar finançats per l'Iran i de ser els seus agents al país.
Des de la ingerència armada del 2009 de Riad, el conflicte ha adoptat un caire més sectari. Tot i la mort del seu líder, Hussin Badredin al-Huthi, a mans de l'exèrcit el 2004, el moviment ha estat capaç de mantenir el desafiament.
Bahrein, la Primavera marcida
Bahrein és un dels països on la Primavera Àrab va esclatar més aviat i amb més força. La majoria xiïta considera que la monarquia de la dinastia sunnita Al-Khalifa els margina econòmicament i políticament.
A l'inici de l'aixecament, el govern va mantenir canals de diàleg amb els representants polítics de la majoria xiïta, que demanaven la conversió del país en una monarquia parlamentària.
Finalment, i gràcies a l'enviament de tropes de l'Aràbia Saudita, el govern va optar per reprimir amb duresa l'oposició, concentrada a la plaça de la Perla i a la qual acusa d'estar al servei de l'Iran. Des de llavors el conflicte ha adoptat un to sectari més acusat.
Seu de la principal base naval de l'exèrcit dels Estats Units al golf Pèrsic, la Casa Blanca va mirar, i continua mirant, cap a una altra banda.
La reconciliació fracassada de l'Iraq
Tot i que es va aconseguir frenar la guerra civil a partir del 2008, a l'Iraqu mai hi ha hagut una vertadera reconciliació entre sunnites i xiïtes. Des del mes de desembre, la minoria sunnita es troba en rebel·lió perquè es considera no només marginada sinó fins i tot assetjada pel govern central, liderat pel primer ministre Nuri al-Maliki, aliat regional de l'Iran i de majoria xiïta.
Amb més de mil morts, el maig va ser el mes més violent a l'Iraq dels últims cinc anys. La majoria són víctimes d'actes sectaris, segons denunciava ahir la missió de l'ONU.
Abans de començar a retirar les seves tropes de l'Iraq, els Estats Units van aconseguir que els sunnites posessin fi al seu boicot i participessin en les institucions polítiques. Ara, en canvi, dins d'aquesta comunitat creixen les demandes de partició del país.
Síria, la batalla regional clau
A diferència de la rebel·lió dels anys 80 liderada pels Germans Musulmans, la revolta nascuda de la Primavera Àrab no era de naturalesa sectària. Si bé és cert que la majoria de manifestants eren sunnites, ni el seu principal objectiu -la democratització del país- ni el seu discurs tenien un component confessional.
Com que es tracta d'una societat molt plural religiosament i ètnicament -la majoria sunnita no supera el 65% de la població-, l'estratègia del president Baixar al-Assad per sobreviure ha consistit a convertir un conflicte polític en un de confessional, amb l'esperança de sumar al suport de la seva comunitat alauita el de les altres minories.
A mesura que el conflicte s'ha fet més violent, ha crescut l'odi sectari i per tant també la influència dels grups jihadistes amb un discurs antialauita.
Síria s'ha convertit en l'escenari d'una partida d'abast regional que enfronta l'Iran i Hezbol·lah amb els estats sunnites de la regió, liderats per Turquia i l'Aràbia Saudita.
A més, cada bloc també té suport extern, ja sigui d'Occident o bé de Rússia i la Xina.
Per la seva importància geostratègica, Síria pot decantar la batalla per l'hegemonia regional, la qual cosa dificulta trobar una solució a un conflicte que, en el seu inici, era només local. I esclar, del seu desenllaç en depèn també la seguretat d'Israel.
