Publicitat
Publicitat

MÚSICA CLÀSSICA ANIVERSARI D'UNA INSTITUCIÓ ÚNICA

L'empremta musical de la cort de l'arxiduc Carles

Felip V va represaliar els músics catalans austriacistes

Barcelona va convertir-se en la cort reial de Carles III d'Habsburg entre els anys 1705 i 1711. Poc després de la seva arribada a Barcelona, Carles d'Àustria va voler seguir comptant amb la presència dels músics alemanys, austríacs i italians de la seva orquestra de cambra de Viena, sota la direcció del concertino Franz Milliz. A aquesta orquestra de cambra hi cal afegir els músics napolitans que, poc abans del 1708, el rei va sol·licitar al comte de Daun, virrei de Nàpols.

Barcelona va ser testimoni de la ratificació sacramental del matrimoni de Carles III i la princesa Elisabet de Brunsvic-Wolfenbüttel. Els reis assistien sovint a la capella de la Concepció, ubicada en el claustre de la catedral, on se celebraven molts oficis amb la presència dels cantors i instrumentistes de la capella reial. A banda del repertori religiós, el repertori propi de la vida cortesana comprenia serenates, dramme in musica , obres de circumstàncies relacionades amb les celebracions de les onomàstiques i natalicis reials, victòries militars i altres esdeveniments. Les festes a palau es van multiplicar i la ciutat va cedir al rei la gran sala gòtica de la Llotja de Mar per donar digne compliment a les festes, balls i representacions teatrals de la nova cort. Les primeres interpretacions d'òperes italianes van començar a arribar a Barcelona a partir del 1708 i, entre aquell any i el 1710, se'n van arribar a interpretar onze. Una de les més emblemàtiques va ser Il piú bel nome , del venecià Antonio Caldara. Per a aquella estrena es van fer venir de la cort vienesa dos dels millors cantors castrati de l'època.

La capella reial comptava amb la supervisió del sisè comte de Savallà, Joan Antoni de Boixadors i Pinós, que va rebre el nomenament de cavaller director de la capella reial de música el 1709. El comte de Savallà es va convertir en el responsable de les activitats musicals de la cort, des del funcionament de la capella fins a la gestió de la producció del seu repertori religiós i escènic. El comte de Savallà tenia una sòlida formació musical que havia adquirit a l'Escolania de Montserrat, va conrear la música i la poesia, i va presidir l'Acadèmia dels Desconfiats, una institució de la noblesa diletant barcelonina que tenia la seva seu al Palau Dalmases i que va comptar amb la presència de Francesc Valls en les seves sessions literariomusicals.

L'impacte de la presència de la capella reial va deixar una pregona empremta en el seu llenguatge compositiu dels compositors catalans del segon terç del segle XVIII. Francesc Valls, mestre de la catedral, com també Tomàs Milans, mestre del Palau de la Comtessa, i Lluís Serra, de Santa Maria del Mar, van tendir a amplificar el tractament de la polifonia amb obres de grans dimensions, en bona part gràcies a la influència del repertori religiós vienès de Heinrich Ignaz Franz von Biber o Johann Joseph Fux. Valls ho va exemplificar de manera notable en l'escriptura d'algunes obres polifòniques per a 16 i 23 veus, amb instruments, mentre que el seu deixeble Pere Rabassa ho va palesar en la música profana, amb obres com la cantata Elisa gran reina , que va escriure el 1710 per celebrar la victòria de la batalla d'Almenara i que va dedicar a Elisabet de Brunsvic.

El rei va abandonar Barcelona el 27 de setembre del 1711 per succeir el seu germà Josep I en el tron imperial i va deixar la reina Elisabet en qualitat de regent i representant de la Casa d'Àustria. La traïció dels països aliats, però, va comportar l'agreujament de la situació i la fugida de tots els membres de la cort i de la capella reial. Després de la desfeta de l'11 de setembre del 1714, amb l'entrada de les tropes de Felip V a Barcelona, el monarca borbó va represaliar els músics catalans que havien estat fidels a la causa austriacista. Francesc Valls va ser desposseït del magisteri catedralici mentre la seva Missa Scala Aretina era objecte de censura i falses polèmiques; Pere Rabassa va haver de marxar de Barcelona per optar als magisteris de Vic, València i Sevilla, i Tomàs Milans va cercar refugi a la catedral de Girona.