Per què J.V. Foix continua sent tan estimat entre els poetes?

Enric Badosa (Barcelona, 1927. Traductor de J.V. Foix al Castellà)

"Viure l'instant i obrir els ulls al demà,

del clar i l'obscur seguir normes i regla

i, enmig d'orats i savis, raonar"

És un dels grans poetes de la humanitat. El vaig començar a traduir a la universitat i en vaig publicar diverses antologies, l’última de les quals va aparèixer l’any 2001. Foix defensava la poesia com a coneixement. No és un autor només surrealista i té moments més difícils, potser els dels poemes en prosa o els de vers lliure. El sonet que acaba “i, enmig d’orats i savis, raonar”, inclòs a Sol, i de dol (1947), m’agrada especialment perquè mostra J.V. Foix com un intel·lectual que, d’una banda, se sent seduït per la bellesa que puguin tenir els il·luminats, però que al mateix temps defensa la saviesa.

Maria Cabrera (Girona, 1983. Premi Carles Riba 2016 per La Ciutat Cansada)

"Que ara sí, ara no el cel s'escrostoni lentament,

com els sostres tocant a terra

quan la humitat s'hi escola: qui se n'adona?"

Les proses dietarístiques de Foix m’han enlluernat des de sempre. Al pròleg de Tocant a mà... ell mateix ho diu: “Un llegeix dels llibres al seu abast els que més afecten l’obsessió senyorejant”. I, a mi, la prosa foixiana m’ha senyorejat de sempre els textos: com si, de nit, hi escrivís estels amb guixos clars, per dir-ho a la seva manera. Per la barreja exacta entre la quotidianitat arquetípica del poble (“la veïna”, “la noia de la porteria del 78”, que és somnàmbula...) i el Rar, l’estrafolari -l’Ultrason dellà de la paret-. I per aquesta estructura que flueix -com flueix tot el que cisella agudament el llenguatge- juxtaposant els paisatges, els elements reals i les associacions mentals que produeixen, i es clou amb un final que sempre et força, com a lector, a fer “un pas ensús” (dit a l’estil de Llull, tan car a Foix) i submergir-te en la inquietud de la imaginació, com si haguessis arribat a un riu d’aigües clares havent salvat un camí fabulós, ple d’esculls dificilíssims. El fragment que he triat és l’inici d’una de les proses de Tocant a mà... (1972), A la ratlla d’Isil, en llunyania de segles.

Enric Casasses (Barcelona, 1951. Premi Nacional de Literatura 2012)

"No pareu la mà al marxant o a l'editor,

amb un número enganxat a l'esquena

com un vulgar ciclista escarrassat i esprimatxat.

Acabarien penjant-vos un cartell al davant i a l'esquena

amb anuncis immobiliaris"

De Foix m’interessen la lletra i la música: el cant dels accents, la finor de pronúncia, l’encert del mot i de la frase i del període, la textura de l’escriptura, sobreïxen d’idea, intenció, intel·ligència i imaginació. L’accentuació de Foix és art, és part de la seva filosofia: amb la música i amb el que diu ens fa entrar en un aire diàfan, transparent (no “fàcil d’entendre”: transparent). Tot s’hi dibuixa amb traços molt precisos. I ho canta i diu d’una manera que fa sentir, fa ser, fa venir ganes de viure i no avorreix. He triat aquest fragment de les 97 notes sobre ficcions poncianes (1974), un llibre que és poesia, teoria de l’art i comentari de l’obra de Joan Ponç tot alhora, perquè mostra la posició de l’artista davant del món de la faula.

Pere Gimferrer (Barcelona, 1945. El seu últim llibre és No en mis Días -2016-)

"Mar vital quan floreja l'aurora; i obscura

en els horts cirerers de l'ocellós crepuscle

quan tornen els velers, vetusts, i el port llumeja"

Foix es va proposar d’enllaçar l’últim gran moment del català com a llengua literària -el segle XV- amb la parla col·loquial més vívida i al mateix temps més acostada a la deu medieval. Encara que fos pagant, de bon grat, el tribut d’allunyar-se de qualsevol català coetani, va donar un exemple de rigor gairebé sense precedents i va fer un esforç estètic per confegir una llengua literària alhora clàssica i nova. El poema Mar vital quan floreja l’aurora forma part de Les irreals omegues (1949), el punt més alt de l’esforç de Foix per confegir, en vers no rimat -encara que ritmat- una poesia aparentment només visionària i al·lucinatòria i en el fons basada en un complex sistema metafòric propi.

Dolors Miquel (Lleida, 1960. Ha guanyat el Premi Ausiàs March de poesia 2016)

"Caminàvem balmats; ens aturàvem, erts,

reculàvem: I tu? I aquells? I qui són elles?

(Vessàvem olis purs als patis mil·lenaris)

Per davant de tot, de J.V. Foix en destaco la innata musicalitat rítmica, la llengua i la imatgeria. El ritme en Foix neix, no es construeix, llisca sense entrebancs, acompanya so i contingut rellançant-lo, com un vent que ajudés la nau a lliscar sobre la mar. La seva llengua és l’altra meravella, rica, àmplia i variada com només la trobem en Català i Ruyra: mentre en els dos homes implica riquesa, un tresor, una superioritat, en la dona empordanesa és tractada com un defecte, un entrebanc. Les seves imatges, que s’abeuren en els corrents més avantguardistes del segle XX, tenen la brillantor i saviesa dels quadres de Remedios Varo, de Miró, de Leonora Carrington o de Fini, o de les meravelloses imatges surrealistes de, per exemple, Lorca o René Char. “Caminàvem balmats; ens aturàvem, erts” forma part d’un poema escrit a Port Lligat el 1933 i inclòs anys després a Les irreals omegues, Passàvem per corriols nocturns amb gavetes al cap...

Víctor Obiols (Barcelona, 1960. Amb Dret al Miracle va guanyar el Carles Riba 2015)

"Si soc dalt els Morunys quan tot,

masos i munts i ocells són aurora

i miro la vall i la conca,

tot és una mar d'escumes silencioses"

Foix és un univers de màgia fulgurant. El que fa és una meravellosa alquímia entre la llengua dels trobadors, el català medieval, que coneix a fons, i els recursos i les noves mirades que li obre l’avantguarda. És una recerca fascinant que li funciona, sense costures ni esguerros, amb una llengua esplèndida. Per això s’autoanomena “investigador en poesia”, però és més que això, és un poeta immens, d’oïda admirable i ric en tots els aspectes. Aconsegueix aquest to intemporal, especialment en les nadales, que el fa únic. “Si soc dalt els Morunys...” està inclosa a Darrer comunicat (1970) i és una prosa d’amor a la llengua, a la terra, a la persona amada.

Vinyet Panyella (Sitges, 1954. Sang Presa va merèixer el Premi Miquel de Palol 2011)

"No pas l'atzar ni tampoc la impostura

han fet del meu país la dolça terra

on visc i on pens morir. Ni el fust ni el ferre

no fan captiu a qui es don' l'aventura"

Em vaig començar a interessar per l’obra de Foix arran de les avantguardes i, en concret, del pas de les avantguardes per les revistes sitgetanes de Terramar, Monitor i L’Amic de les Arts. La coneixença de Josep Carbonell i Gener, que n’havia estat director, em va portar a la del seu gran amic de per vida, J.V.Foix. L’estudi de les idees estètiques de Foix -en paral·lel m’endinsava en l’obra poètica- em va abocar al seu ideari polític que havia compartit amb Carbonell, sobre el qual vaig començar a publicar articles des de 1983, el llibre J. V. Foix, 1918 i la Idea Catalana (1989) i l’ Àlbum Foix (1991), aquest juntament amb Joan de Déu Domènech. A l’exposició amb motiu del seu centenari (1993) vaig elaborar l’àmbit dedicat a “L’ideòleg polític”. Havia tingut el projecte d’editar la totalitat dels seus textos polítics a la col·lecció Clàssics del Nacionalisme Català a principis dels anys 80, però Foix s’hi va oposar per la por que fossin llegits fora de context. El sonet de Sol, i de dol que comença “No pas l’atzar ni tampoc la impostura” és un bon exemple per llegir l’obra poètica foixiana a través del seu ideari estètic i polític.

Francesc Parcerisas (Begues, 1944. El seu últim llibre és Seixanta-un poemes -2014-)

"Aquest matí ha vingut una dona, coneguda de casa,

a contar com la seva filla

-que conec prou per haver-hi ballat-

era trastocada"

Com a la majoria de lectors, m’interessa la versatilitat i l’enginy formal de Foix. És tan enlluernador que de vegades, però, temo que el sentit d’allò que el mou a escriure sigui massa abstracte per al lector. Vull dir que la poètica de Foix també té un punt de retòrica manierista, com la tenen tants autors del Renaixement i del Barroc, o d’altres èpoques. Per això és un mestre, que excita i admira, sense commoure com fa la innocència de Salvat-Papasseit o el racionalisme creient de Riba. M’agrada molt “Aquest matí ha vingut una dona...” de L’estrella d’en Perris (1963): sembla una mena de barreja impossible de Borges i Calders. És una narració brevíssima, de factura impecable, ajustada en tot, que ens remet -però vagament, sense voler entrar-hi- a la pèrdua del jo, als misteris de la identitat... Diria que és un molt bon exemple de com és construït l’edifici -i l’artifici- literari foixià.

Josep Pedrals (Barcelona, 1979. Amb El Romanço d'Anna Tirant (2012) va guanyar el Lletra d'Or)

"Si de noiet delia l'hora malva

i amb ull plorós cercava el no-sé què,

i d'un mur tosc, la font i el verd d'un àlber

bastia el clos d'on clamava una fe"

De Foix m’interessa sobretot la gràcia amb què lexicalitza elements de registres lingüístics totalment apartats, la potència d’unes imatges poètiques lliures i somioses, la penetració en la fondària humana a través de sensacions aparentment epidèrmiques i les sonoritats que aconsegueix amb tot plegat. És un pou desbordant. “Si de noiet delia l’hora malva”, sonet inclòs a Sol, i de dol, és una peça d’orfebreria, amb els dos quartets dedicats a explicar la inquietud inexplicable que provoca el capvespre durant la infància i la joventut, respectivament, i els tercets explicant com l’home madur, ja assentat, gràcies a la força de l’evocació i la imaginació, recupera l’afecte i la curiositat per aquella màgia perduda i en fa un horitzó interior.

Blanca Llum Vidal (Barcelona, 1986. Entre els seus llibres hi ha Punyetera Flor -2014-)

Foix té una diversitat d’estils, de temes i de formes que fan que t’hagis d’acostar a cada llibre d’una manera diferent. Lluny de tractar-se d’una qüestió merament estilística, aquesta diversitat parla d’una actitud davant la lectura -tant davant la lectura que feia Foix de les obres com davant la lectura que vol que fem, penso, dels seus llibres-: les grans panoràmiques serveixen de poc. Cal concreció i llegir cada text com una realitat viva i com una realitat única. També la llengua, esclar, que és inconfusible: hi ha una tensió escandalosament forta entre el que es vol autèntic i l’artifici que ho fa possible. Poema de pedra número 25 [36 x 25 x 6 cm] és una pedra que és un poema: representa una nova possibilitat de comprensió que és, pel fet de ser un poema, una pedra dialògica. És, per tant, una pedra que em parla i que em diu “Tu”: em diu que és així, amb els seus clots i els seus esvorancs i el seu color gris i la seva punxa, perquè el mar ho ha volgut. És així perquè sí o per una mena de llibertat natural. La pedra em diu, també, que és una pedra ben sola i una pedra triada. Amb tota la subjectivitat que implica una tria. J.V. Foix, que tenia una casa de pescadors al Port de la Selva, triava pedres: les posava a part, les separava. I, en aquesta separació, les mans humanes fan de la pedra una cosa singular, amb qui, entrant-hi en relació, canvio: per això trio la tria de Foix.