Publicitat
Publicitat

OBSERVATORI

Decreixement turístic

Hem de decréixer turísticament i repartir més la riquesa que el turisme genera. L’experiència, que és la mare de la ciència, demostra que només així podem frenar el col·lapse. Perquè és un fet que de cada dia fem servir més recursos no renovables, especialment minerals -com els hidrocarburs-, i que esgotam la capacitat de recuperació dels ecosistemes, posem per exemple l’extinció d’espècies o la contaminació que ens perjudica la salut.

El turisme depèn directament del consum d’energia, pel transport més que per altra cosa. La crema de fonts fòssils d’energia és la principal causa del canvi climàtic, que cada dia que passa es fa més evident. Els científics han mesurat aquest trastorn o “bretxa metabòlica” que s’obre arran de l’explotació humana dels recursos naturals. Per exemple, en termes de petjada ecològica del turisme balear, que equival a 3,7 vegades la superfície de l’Arxipèlag d’acord amb la tesi doctoral d’Ivan Murray -professor de Geografia a la UIB-, titulada Geografies del capitalisme balear.

Aquest escenari apocalíptic fa cercar refugi als territoris més afavorits, amb clar avantatge per als més rics i poderosos. En canvi, als pobres, que vénen de l’Àfrica o d’Amèrica Llatina, per exemple, se’ls posa tots els impediments.

I les “perifèries de plaer” -que són les principals destinacions turístiques de sol i platja- tenen molts atractius com a refugi privilegiat: bon clima, seguretat -més encara si són illes-, hospitalitat i sovint submissió dels autòctons.

Qui té sensibilitat s’aclapara pels símptomes territorials d’aquest atrinxerament dels rics a redós, per exemple a les Illes Balears: l’ampliació de les infraestructures -aeroports, autopistes, ports adaptats als creuers i als grans iots, dessaladores, plantes de generació d’energia o d’incineració de residus-; la proliferació d’espais reservats per als rics -camps de golf o polo, mansions amb piscines i pistes de tennis que tanquen l’accés al foravila, condhotels, casinos, beach clubs, etc.-; o que es doni prioritat a l’ús turístic de tota la resta: habitatges, places, carrers comercials, parcs naturals o esglésies i catedrals.

Potser hi ha altres models d’organització col·lectiva que no exclouen els pobres ni eixamplen la “bretxa metabòlica” entre la societat i la natura. El decreixement del consumisme turístic n’és, de ben segur, una via. Els mecanismes que es poden fer servir per apropar-nos a una millora de l’equitat i de la sostenibilitat són diversos. Un és la fiscalitat. Per exemple, penalitzar el malbaratament de recursos naturals, com ara mitjançant una forta tarifació progressiva a la tudadissa d’aigua, que també es podria aplicar al consum de combustible com ja es fa a Alemanya. Una altra és la contenció del creixement amb ordenació territorial, urbanística i turística. Les Illes Balears, Canàries o Barcelona tenen moratòries al creixement turístic, en diferents modalitats i vigència. Per fer-ho sense perjudicar els més desfavorits, també cal aplicar mesures de fiscalitat progressiva -diguem-ne ecotaxes- per exemple a la propietat d’habitatges, que és un bé d’ús de primera necessitat, amenaçat pel creixement turístic. La decisió és política i ens correspon a tots debatre i decidir.