Publicitat
Publicitat

CONSULTA EL DEBAT A MADRID

El Congrés veta el 9-N i no ofereix sortida

El Parlament fa una “oferta de pacte per la democràcia” però Rajoy imposa “l’imperi de la llei”

El gruix de la delegació catalana va arribar ahir a Madrid per seguir el debat, que, puntualment, va començar a les quatre de la tarda al Congrés. I es va trobar amb una portada del diari Abc -un rotatiu amb una incidència que avui en dia es limita a la capital espanyola i a Sevilla- amb un grafisme eloqüent. Una via morta que acabava topant amb un dels lleons de l’escalinata del Congrés d’aquells fets amb el metall “dels canons presos a l’enemic a la Guerra d’Àfrica”. “Fi de trajecte” es podia llegir a la coberta. I això és el que pretenia ahir el Congrés, que ara espera que Artur Mas i els partidaris de la consulta actuïn en conseqüència i, sense més, reculin i enterrin el projecte sobiranista. Un escenari que el cap de l’executiu català no preveu en cap cas. Minuts després que la cambra baixa digués no a transferir per la via de l’article 150.2 la competència per convocar consultes per 299 vots en contra (PP, PSOE i UPyD), 47 a favor (CiU, IU-ICV, PNB i el mixt) i 1 abstenció (CC), el president va prendre la paraula als mitjans públics. “La votació no és un punt final; és un punt i a part”, va proclamar, evidenciant la seva intenció que ni les Corts ni el Tribunal Constitucional quan es torni a pronunciar poden alterar l’acord perquè els catalans votin el 9 de novembre si volen o no que Catalunya sigui independent. En qualsevol cas va indicar que malgrat el cop de porta, la mà catalana “seguirà estesa”.

Brandant una robusta majoria, el PP i el PSOE, apuntalats per la radical UPyD, van dir que no després de set hores de debat. En cap cas volen un referèndum com el que van demanar ahir -amb diferent accent i to i amb un calculat repartiment de papers- Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera, i tampoc toleraran una consulta com la que es buscarà convocar ara amb la llei catalana.

Segons Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba, això tampoc no té cabuda perquè per més que una consulta pugui ser jurídicament innòcua, políticament no ho és. L’un i l’altre es van valdre de la sentència del TC per dir que l’únic camí per qüestionar la sobirania nacional és una reforma constitucional. Josep A. Duran i Lleida, Herrera i la resta de portaveus catalans van interpretar-la en un sentit diferent: “Han dit que cap llei prohibeix votar”.

Ni rastre de la tercera via

Rajoy, pujat al cavall de “l’imperi de la llei” en la seva intervenció, va convidar els grups catalans a iniciar el camí de la reforma agreujada i Duran va recollir el guant (“Posi data i hora i negociarem”, va proclamar) en un intent de buscar algun tipus de concreció en la cobejada tercera via del portaveu de CiU al Congrés. Però la tercera via, l’oferta que tindrà com a primera condició la renúncia a la consulta, haurà d’esperar, tal com va fer notar Duran. Quan arribi, després de les europees, l’oferta de Madrid estarà limitada a un finançament singular.

El president espanyol, que va intervenir just després dels representants catalans, va presentar la reforma constitucional com un desafiament i va trenar un espès discurs jurídic sobre el concepte de sobirania i sobre què pot fer i què no pot fer una comunitat autònoma, regatejant en tot moment a Catalunya el reconeixement de la seva personalitat política. El to de Rajoy va fer que l’oferta de reformes en clau federal de Rubalcaba -que aquest cop sí que es va esforçar a transmetre compromís i sinceritat amb la sortida que reclama des de fa dos anys Pere Navarro- perdés versemblança, atès que sense el concurs del PP el PSOE no té força per impulsar-la.

Així doncs, el debat d’ahir al Congrés no deixa als partits catalans cap altra sortida que la unilateralitat. Investit en fidedigne portaveu de Mas i amb un discurs molt diferent en el to al del líder d’Unió, Turull va advertir que CiU i la resta de partits i líders no estan “en un carreró sense sortida, sinó en un camí sense retorn” i que el debat d’ahir no tindria com a conseqüència “la resignació sinó la reafirmació”.

El mateix van fer Marta Rovira i Joan Herrera, que tampoc van deixar alternativa a la marxa enrere. Herrera va mostrar-se convençut que el PP i el PSOE (i també el PSC, si és coherent amb el seu programa del 25-N, que va evocar) rectificaran si no volen aparèixer com els partits que apuntalen un règim, el sorgit dels pactes de la Transició, que amb “el pacte constitucional trencat” amenaça d’esfondrar-se en plena crisi econòmica i política.

Tots els grans debats es qualifiquen d’històrics, més si com en el cas d’ahir l’expectació mediàtica i política (només calia veure les tribunes del Congrés) era enorme. Al marge de si la jornada era històrica o no, sí que era innovadora. La part catalana arribava a Madrid amb una mà estesa, amb una “oferta de pacte per la democràcia”, en paraules de Rovira, que va buscar un to conciliador.

Però aquest cop no era un pacte d’encaix, era un pacte de sortida. En anteriors empreses d’aquesta mena el catalanisme havia fet propostes d’encaix que, en el fons, també eren un intent de modernitzar Espanya i administrar la seva pluralitat. És el que va passar el 1919, el 1932, el 1979 i el 2005. El primer i últim cop els projectes d’Estatut van fracassar, ja fos a les Corts o al Tribunal Constitucional. En tots els casos les pretensions catalanes es van rebaixar. Dels tres representants catalans només Joan Herrera va tenir un paper protagonista en l’últim Estatut, però Turull i Rovira -que colidera un partit que en va rebre els estralls que va provocar- els tenen molt presents. No és una nova i virginal generació de polítics que es consideri amb dret a equivocar-se.

Abocats a la unilateralitat

En la fase d’unilateralitat que ara comença el gran perill és la divisió entre els partidaris de la consulta i l’estat propi. De moment, ahir Rajoy no va crear-los cap problema. El primer escull arribarà quan el TC prohibeixi la convocatòria de la consulta amb la llei catalana. Tots (també la CUP, que no s’ha implicat en el tràmit de Madrid en considerar-lo innecessari) són partidaris de desoir el TC en primera instància, però Mas i CiU tenen al cap unes eleccions plebiscitàries i ICV i la CUP no volen sentir a parlar de “renunciar a la consulta”. Quan tot això passi es reuniran i intentaran tornar a salvar la seva unitat, cosa que fins ara han fet. Del debat d’ahir en surten més junts i havent cremat una nova (i necessària) etapa.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF