La volta al món des de casa

BarcelonaQui ha dit que s’ha de sortir de casa per viatjar? A través dels llibres de viatges podem recórrer gairebé tots els països del món sense aixecar-nos del sofà. Al llarg de la història, molts escriptors aventurers, temptats per la curiositat, han fet les maletes i n’han escrit les seves memòries o impressions. “Des de l’antiguitat hi ha hagut viatgers que han volgut transmetre les seves vivències i descobriments”, diu Narcís Garolera, autor del llibre Escriptura itinerant (Pagès, 1998) i professor de literatura a la Universitat Pompeu Fabra.

Retrocedim a l’antiga Grècia:l’ Odissea d’Homer és el primer llibre de viatges, segons Garolera. “Tot i tenir elements fantàstics, no deixa de ser un llibre que recorre els pobles del Mediterrani”, explica el professor. A l’Edat Mitjana, el viatger més rellevant és Marco Polo: “Va fer la Ruta de la Seda, en què va arribar a la Xina, i després va dictar el Llibre de les meravelles del món, que va aportar les úniques dades conegudes de la geografia de l’Extrem Orient en aquella època”. Garolera explica que més endavant, al segle XVIII, els que viatjaven eren els il·lustrats i ho feien amb l’objectiu d’adquirir coneixements científics: “Escrivien memòries de manera objectiva. Alí Bei, que va viatjar a la Meca, n’és un exemple”.

Després ja ens trobem amb el Viatge a Itàlia,de Goethe, un dels autors més rellevants de finals del segle XVIII. “Es considera el primer llibre de viatges literari. Va marcar el punt d’inflexió entre els viatgers científics i els romàntics, que van venir després”. El primer romàntic és Chateaubriand, amb el seu viatge a Terra Santa al segle XIX. “És el primer que escriu a partir de sensacions i impressions, d’una manera subjectiva. També és molt conegut Stendhal i el seu viatge a Itàlia”, diu Garolera, i afegeix: “Els romàntics són els que més han influït en la literatura de viatges posterior. Han servit d’inspiració per a molts escriptors de finals del segle XIX i principis del XX, com els primers viatgers catalans: Jacint Verdaguer, Josep Maria de Sagarra o Josep Pla. I fins i tot han marcat les bases dels llibres de viatges contemporanis”.

D’entre aquests i altres autors i lectures de viatges, hem fet una selecció de deu llibres que permeten fer la volta al món de la mà de periodistes molt fidels a la realitat o romàntics que s’han deixat endur per les seves sensacions.

Viatjar pel veritable Tahití

Seguint ‘La ruta blava’ per l’exili de Josep Maria de Sagarra

Sagarra va viatjar l’any 1936 a Tahití en companyia de la seva esposa, Mercè Devesa, mentre estava exiliat a París durant la Guerra Civil. A la Polinèsia, on va estar sis mesos, l’escriptor tenia la intenció de fugir de l’ambient opressiu de l’exili, però es va trobar amb un Tahití que, després de més de cent anys de colonització, era molt diferent del que l’explorador Louis Antoine de Bougainville havia descrit al llibre Voyage autour du monde. “Aquests paisatges són bellíssims i la vida que s’hi fa és dolça, trista i miserable, però és humana, i té un valor poètic, com totes les coses vives. Aquí els cineastes americans, utilitzant el paisatge com a escenari, han volgut servir un Tahití fals, una embafadora disfressa per a senyores de certa edat”. Del dietari que escrivia Sagarra durant el viatge en va sorgir La ruta blava.

Nord-amèrica amb caravana

16.000 quilòmetres de ‘Viajes con Charley’, amb John Steinbeck

El 1960 John Steinbeck, acompanyat del seu gos Charley, va recórrer més de 16.000 quilòmetres i trenta-quatre estats a bord de la seva autocaravana, que rebia el nom del cavall del Quixot, Rocinante. Durant el viatge, l’escriptor coneix persones de diferents classes socials, amb qui manté converses per intentar entendre la seva realitat. Aquest era bàsicament l’objectiu de l’autor quan va decidir emprendre el viatge. Considerava que com a escriptor nord-americà no podia parlar només del que sabia a través dels llibres, sinó que havia de conèixer de primera mà els racons del seu país. Sortir de Nova York. “La identitat nord americana és un fet demostrable i precís”, i és el que Steinbeck -premi Nobel de literatura del 1962- va a buscar en aquest viatge.

Cap a l’exòtica Patagònia

‘En la Patagonia’, de Bruce Chatwin, clàssic de la literatura de viatges

El 1977, mentre Chatwin entrevistava una famosa arquitecta, Eileen Gray, a casa d’ella a París, l’escriptor britànic es va fixar en un mapa de la Patagònia que havia pintat l’arquitecta i que tenia penjat a la paret. “Sempre he volgut anar-hi”, va comentar. “Jo també. Vés-hi per mi”, li va etzibar Gray, que ja tenia 93 anys. Chatwin, que en aquell moment treballava per al Sunday Times Magazine com a assessor d’art i d’arquitectura, no s’ho va pensar dues vegades i un cop a Amèrica va enviar un telegrama a la revista: “He marxat a la Patagònia”. Aquest viatge, que va durar sis mesos, va donar fruit a En la Patagonia, un clàssic de la literatura de viatges que transita entre la realitat i la ficció: és probable que s’inventés detalls i personatges per afavorir la literatura en majúscules.

El Marroc amb ulls de dona

‘El Marroc sensual i fanàtic’, segons l’aventurera Aurora Bertrana

Aurora Bertrana era una dona moderna per al seu temps, i la prova en són els viatges que va fer. A principis del segle XX, que una dona visités altres països era estrany i sospitós, i encara més si ho feia sola. Era un fet insòlit. Però tots aquests prejudicis no van ser suficients per aturar l’escriptora, que va marxar al Marroc l’any 1935 “sense acompanyant”. L’objectiu del seu viatge era estudiar l’ànima de la dona musulmana i descobrir el concepte que en tenia l’home musulmà. “M’interessen especialment els harems, on les dones viuen una existència de mandra i esclavatge...”, escrivia la filla de Prudenci Bertrana, que poc després hauria de marxar a l’exili.

Seguint la costa anglesa a peu

El desassossec de W.G. Sebald i ‘Los anillos de Saturno’

El 1992 Sebald empren un viatge a peu per la costa de Suffolk, a l’est d’Anglaterra, per omplir el buit interior que li ha quedat “després d’acabar un treball important”, diu. Mentre passeja en soledat per aquests paisatges bucòlics, l’autor reflexiona sobre el passat europeu, la tragèdia humana i l’escriptura. Sebald també parla sobre la seva pròpia vida i va descrivint els paisatges i les petites poblacions que es troba. “Rares vegades m’he sentit tan independent com llavors, caminant hores i dies sencers per les comarques, en part poblades només escassament, a la vora del mar”. Un relat melancòlic que mostra que un viatge sempre porta implícita una reflexió.

Un viatge reflexiu i erudit

‘El Danubi’ de Claudio Magris, geni dels viatges literaris

“En el món administratiu i organitzat a escala planetària, l’aventura i el misteri del viatge semblen acabats; els viatgers de Baudelaire, que marxaven a buscar l’inaudit i estaven disposats a naufragar durant el viatge, troben en l’ignot, tot i qualsevol desastre imprevist, el mateix tedi que han deixat a casa”, escriu Magris a la primera pàgina del llibre. “De totes maneres, moure’s és millor que res”, afegeix l’autor, que per això emprèn aquest viatge. En el relat -a mig camí de la novel·la, l’assaig, l’autobiografia i el llibre de viatges-, hi fa un recorregut des de les fonts del riu Danubi fins al mar Negre, mentre reflexiona sobre el veritable significat del viatge.

El primer viatge a Itàlia

La felicitat del ‘Viatge a Itàlia’ de J.W. von Goethe

Goethe narra detalladament la seva estada d’un any i mig a Itàlia. El viatge, que va emprendre als 37 anys, el 1786, va suposar per a l’escriptor una autèntica alliberació dels sentits i el retrobament amb la seva ànima d’artista. Com ell repetia, es tracta dels seus anys més feliços, i això passa a les pàgines d’aquest llibre, impregnades de curiositat, reflexió i passió.

Una crònica d’Àsia a Àfrica

Els decisius ‘Viatges amb Heròdot’, de Ryszard Kapuscinski

Durant els anys 50, Kapuscinski només somiava a travessar les fronteres de Polònia. El desig es va fer realitat quan el diari on treballava el va enviar a l’Índia. El reporter, després de guardar a la maleta el llibre Història d’Heròdot -que li va regalar la cap de redacció-, va emprendre la seva primera aventura. Durant el viatge va visitar molts països d’Àsia i d’Àfrica, i va escriure diverses cròniques. El resultat va ser aquest llibre, que, a més d’un relat de viatges, és un homenatge a Heròdot, un autor que serà decisiu per a la vida professional i personal del futur autor d’El imperio, Un dia més de vida o Eben.

Descobrir Rússia amb Pla

Cinc setmanes de ‘Viatge a Rússia’ amb Josep Pla

“Probablement he nascut per escriure papers sobre les taules fredes i indiferents dels hotels i dels establiments de pas”, escriu Pla mentre viatja per Europa als anys 20 i 30. Era un viatger nat, però quan el 1925 La Publicitat li va encarregar anar a Rússia per descriure els canvis produïts per la Revolució del 1917 s’hi va negar perquè no sabia rus. Pla va acabar acceptant quan va saber que faria part del viatge amb el seu amic Eugeni Xammar. L’aventura va ser de cinc setmanes, durant les quals Pla va visitar quatre ciutats russes. El llibre és un retrat del país i de la política europea del moment. Tot i l’estil, precís i objectiu, que caracteritza l’autor, ell va considerar que no s’havia desprès de les emocions tant com hauria volgut.

Viatjar al Japó de Meiji

Un occidental infiltrat de ‘Viaje al Japón’: Rudyard Kipling

Kipling només tenia 23 anys quan va emprendre el viatge pel Japó l’any 1889, però ja era un escriptor reconegut. Era anglès, tot i que havia nascut a l’Índia. Va ser un dels pocs escriptors occidentals que va poder contemplar el Japó modern en ple període revolucionari de Meiji. L’autor contrasta la cultura tradicional del país amb les reformes modernitzadores i els models occidentals que estava començant a adoptar, sempre amb un toc d’humor. Kipling deixa entreveure la seva fascinació per la bellesa i l’originalitat de la cultura japonesa i veu amb recel els canvis que l’assetgen.