Catalunya es vanta de ser un país civilitzat, i a fe que ho és si prenem en compte les realitzacions que l'esperit dels seus homes més preclars ha sabut donar amb prodigalitat al llarg dels segles.
Avui ja no sabem on som (...a Bizanci?), perquè, mentre uns s'acomiaden "de tot això", sense llangor però amb declarat enuig, i altres titllen, provocadorament, d'intel·lectuals melancòlics els que no saben veure el vas mig ple, ens trobem engolits per les gegantines factories de la vulgaritat. És per això que es compten amb pocs dits escriptors com Narcís Comadira, el bard nascut a Girona l'any 1942, i si no existissin Comadires els hauríem d'inventar.
Comadira aplega diverses virtuts -diguem-ne sapiencials- en una, i això ja és tot un assoliment. Un artista en més d'una disciplina que sap articular un pensament, un apassionat de les arts, començant per la literària, que sap fer l'erudició lleugera, un ciutadà que sap posar el dit a l'ull a l'estultícia, i que defensa amb dignitat allò que tenim de més preuat: l'esperit, i tot el que se'n deriva, amb la llengua, naturalment, com a matèria primera. El llibre del cas, Les paraules alades. Papers sobre el sentit de la lletra, és un aplec de textos de diferents moments que versa sobre poesia, llenguatge i traducció, amb comentaris a poetes i a poemes concrets, i on hi trobem a cada pas aquelles qualitats que esmentàvem. Un tret rellevant de la literatura comadiriana és el gaudi que transmet el seu tracte amb els autors i poemes que escull. Una altra, la capacitat d'explicar conceptes teòrics de manera planera i llegidora, allunyat de l'enfarfegament acadèmic que alguns s'entesten a perpetrar. Una altra, encara, l'agudesa crítica, l'habilitat per lligar autors i tradicions diverses, i una empatia amb el lector que s'agraeix, que és la del creador que ha llegit amb aprofitament i que ho vol compartir amb nosaltres, amb generositat i sense ufana, allò que ell en diu "lectura humil". En el paper Aprendre de lletra té l'habilitat de resumir concisament l'essència del que hauria de ser la universitat: "L'ensenyament hauria de poder aspirar a ser un lloc acollidor on s'entrés en contacte veritable amb la paraula i amb el seu sentit". En el següent, Llengua i creació artística, en una defensa aferrissada de l'alfabetització intensiva, ens indueix a sentiments apocalíptics, potser sense voler-ho. ¿És cert que som tan a prop de la barbàrie, i que no volem veure-ho?
Pel que fa al paper sobre traducció, en la majoria de coses no podríem estar més d'acord. En d'altres, discrepem. D'acord que l'operació duta a terme per Joan Francesc Mira amb la traducció de la Divina Comèdia (Proa, 2009) és arriscada: va voler, com diuen els anglesos, guardar el pastís i menjar-se'l. Tot no pot ser. És original convertir la terza rima en decasíl·labs i fer-ho llegir com a novel·la, però... en definitiva és el lector qui té la paraula. En el cas d'altres suplantadors se'n podria parlar. L'apropiació és un concepte que ha estat defensat en pàgines teòriques prou distingides, tot i que és cert que quan es redueix a una coqueteria intel·lectual potser és preferible signar com a humil traductor.
