FOTOGRAFIA
Cultura 06/02/2013

La vida excessiva d'Alberto García-Alix

Alberto García-Alix és un dels autors cabdals de la fotografia espanyola contemporània. La Virreina s'endinsa en la seva fosca intimitat amb l'exposició Autoretrat, la més important que s'ha fet d'ell a Barcelona.

Antoni Ribas Tur
4 min
Autoretrat. El meu costat femení, 2002, d'Alberto García-Alix.

BARCELONA."Com a fotògraf, sóc un ésser maliciós. Portar la càmera a la mà em dóna un sentiment depredador", va dir ahir el fotògraf Alberto García-Alix (Lleó, 1956) a La Virreina, on avui obre les portes l'exposició Autoretrat. Alberto García-Alix . La mostra fa un repàs profund i sense concessions de com aquest autor, un dels més importants de la fotografia espanyola actual, s'ha retratat sense pudor des de mitjans dels anys 70. Tot i això, ahir va assegurar que és "tímid" i que l'havien aclaparat les banderoles amb un dels seus autoretrats que anuncien la mostra al llarg de la Rambla. A García-Alix li fa angúnia que la seva imatge se sobreexposi, però perd la vergonya quan es posa darrere la càmera. "Fer-me fotografies no em produeix pudor, ensenyar-les, sí", va dir. La mostra inclou 76 obres, algunes d'inèdites.

García-Alix ha sigut considerat sovint com el fotògraf de la Movida Madrileña. Ell ho nega: "No vaig fotografiar la Movida, la vaig viure com un actor ple, jo hi anava a beure i a divertir-me, em vaig limitar a fotografiar el meu entorn". En algunes de les seves imatges es poden intuir els estralls que l'heroïna va fer a l'Espanya dels primers anys 80. "Fins i tot en el més escabrós, en el més dur, s'hi pot trobar alguna idea estètica", va dir l'artista. Els seus autoretrats i les seves fotografies, que donen una visió del Madrid més canalla i de la vida dels motards, li resulten encara tan vius, que García-Alix es va resistir a acompanyar els periodistes en un recorregut per l'exposició, la més important que s'ha organitzat d'ell a Barcelona. Anteriorment l'autor, que va ser guardonat amb el Premio Nacional de fotografia el 1999 i el Premio PhotoEspaña el 2012, havia exposat en diverses ocasions a la galeria Carles Taché i a la galeria H2O.

Un monòleg amb la pròpia imatge García-Alix sempre ha treballat en el seu entorn més immediat. El seu concepte d'autoretrat s'amplia més enllà de la pròpia imatge i es projecta en objectes que l'acompanyen: els animals que ha tingut, les cases on ha viscut, els edificis que les envoltaven, els carrers, els estudis, les habitacions d'hotel per on ha passat, els llocs que ha visitat, les amants i els amics. Molts d'aquests escenaris són corrents. Són la intenció amb què els mira, la composició de les fotografies que n'obté i les experiències que hi ha viscut el que donen a les imatges un caràcter viscut i emocional. "La intenció ho és tot, i quan comencem a respondre'ns preguntes a nosaltres mateixos i a establir un diàleg amb el que fotografiem, llavors estem trobant la intenció de la mirada", va dir el fotògraf. Per acabar, el caràcter literari dels títols, com En entrar a la meva habitació, Els desigs de sempre , El lloc de la meva confessió , El que dura un petó o Esperant la Pamela , fan d'aquestes imatges petits relats visuals. Les vistes urbanes són un intent per retenir a la memòria un món que s'extingeix.

"Als anys 80 fotos com Habitació d'hotel van ser innovadores, ningú més en feia", va explicar Nicolás Comberro, el comissari de l'exposició. Des del començament de la seva trajectòria García-Alix va jugar, també, amb la fragmentació dels cossos. "S'ha mostrat davant la càmera d'una manera cada vegada més crua, com va fer Rembrandt amb les seves pintures", va subratllar el comissari. Els autoretrats representen, va dir el mateix fotògraf, com "el monòleg que s'estableix amb la pròpia imatge, amb la pròpia màscara" i tot el conjunt de l'exposició es pot veure com "un exercici d'autorevelar-se a si mateix a través de les fotografies, una radiografia", va dir Combarro. La por, i com la fotografia pot convertir-se en una eina per enfrontar-s'hi, és un altre fil conductor de la mostra. "La por és el més íntim que tenim, tots tenim por, conec les meves pors, em faig por", va insistir García-Alix.

De l'observació a la narració

A més de les fotografies en blanc i negre, la mostra inclou els vídeos que García-Alix ha realitzat en els últims anys: la trilogia Tres vídeos tristos i d' On hom no torna , el vídeo que va donar títol a la retrospectiva que li va dedicar el Museu Reina Sofia el 2008. García-Alix considera que aquest últim és un dels treballs més importants de la seva carrera. Va trigar tres anys a acabar-lo. La incursió de l'artista en el camp del vídeo es va produir el 2003. Des d'aleshores fins al 2006 es va traslladar a París per motius de salut . "A la capital francesa va adquirir consciència del valor narratiu de les seves imatges i va començar a escriure sobre la seva vida. El vídeo és com un diaporama contat", va explicar el comissari. Ara García-Alix en té un altre en projecte que desenvoluparà en els pròxims dos anys.

L'origen d' Autoretrat es remunta a una proposta que el director de La Virreina, Llucià Homs, va fer a l'autor ara fa un any durant la fira Arco. García-Alix sospesava la idea de fer una exposició de retrats amb Miquel Barceló. El projecte va quedar en l'aire, però el llibre del mateix títol en què estava treballant, i que acaba de publicar La Fábrica, va servir per a la tesi de l'exposició.

stats