EN DIRECTE
Cultura 27/06/2011

Un viatge poc operístic al cor de la literatura gòtica

Javier Pérez Senz
2 min
L'explosió d'un volcà a l'altra punta del món va provocar una trobada a Vil·la Diodati fonamental per a la història de la literatura .

Llarga, massa llarga. I molt pesada. La segona òpera del compositor català Agustí Charles, Lord Byron, un estiu sense estiu , va deixar esgotat el públic del Liceu. De fet, van ser molts els espectadors que van abandonar el teatre durant el descans d'aquesta densa òpera en dos actes, amb llibret en català del dramaturg Marc Rosich. L'obra arriba al coliseu barceloní després de la seva estrena mundial, el 12 de març, al Teatre Estatal de Darmstadt (Alemanya) -coproductor del muntatge juntament amb el Liceu i els Teatros del Canal de Madrid-. Si a la seva primera òpera de cambra, La Cuzzoni (2007) -també estrenada a Darmstadt abans que a Barcelona-, Charles i Rosich retrataven el declivi d'una cèlebre diva del barroc, en la seva segona incursió lírica centren la mirada en un altre divo real, igual d'insuportable, despòtic i egocèntric: Lord Byron.

L'acció transcorre el 1816, un estiu sense estiu pels estralls que provoca l'erupció del volcà indonesi Tambora. L'òpera recrea les relacions entre Lord Byron, el seu metge John William Polidori, el poeta Percy B. Shelley, la seva amant Mary i la germanastra d'aquesta, Claire Clairmont, durant la cèlebre trobada a Vil·la Diodati, a la riba de llac Léman (Suïssa), d'on van sorgir dues obres mestres de la narrativa gòtica: Frankenstein i El vampir.

És un bon punt de partida per a una òpera. No obstant això, el llibret -amb cites textuals en anglès de fragments d'obres de Byron i els Shelley- es perd en confuses disquisicions que no arriben enlloc. L'intent de plasmar operísticament les inquietants relacions de Lord Byron amb la resta de personatges acaba naufragant per culpa de l'excés de paraules. No paren de parlar i de provocar l'ensopiment, fins i tot en les escenes amb més càrrega sexual.

Charles opta per un llenguatge musical molt cinematogràfic i descriptiu, refinat tímbricament, i amb un ampli protagonisme dels instruments de percussió. No obstant això, és més música incidental que no pas operística, ampul·losa i amb un dramatisme molt forçat. Encara més problemàtic és el llenguatge vocal, llastrat per llargs i monòtons recitatius. Un cor de quatre veus, situades a l'escenari i amplificades, actua com un magma unificador, declamant o xiuxiuejant paraules.

El treball del director d'escena Alfons Romero Mora és solvent i la direcció musical de Martin Lukas Meister, al front del conjunt Bcn216, amb una plantilla de 74 instrumentistes, és sòlida. El mur orquestral ofega en moltes escenes les veus solistes, poc adequades pel seu escàs volum per un teatre com el Liceu. La major consistència vocal del baríton Malte Godglück va ser el millor encert d'un repartiment -molt voluntariós a l'hora d'aprendre's el llibret en català, però d'escassa rellevància-, encapçalat pel contratenor Gerson Sales, el tenor Norbert Schmittberg i les sopranos Muriel Schwarz i Margaret Rose Koenn.

stats