68È FESTIVAL DE CINEMA DE VENÈCIA
Cultura 09/09/2011

La veterania de Friedkin brilla a Venècia

Manu Yáñez Murillo
3 min
Eufòria als 75 anys El director nord-americà William Friedkin va passar ahir per la Mostra acompanyat de l'actor Emile Hirsch per presentar Killer Joe i per reivindicar  el seu ofici com a cineasta.

VenèciaDesprés d'un començament titubejant, ara la Mostra sembla haver posat la directa. Queden enrere les estrelles, el glamur, la parafernàlia. És l'hora del gran cinema; també l'hora d'honrar el passat, la veterania. A diferència del Festival de Canes, sempre devot de les vaques sagrades, els últims anys Venècia ha demostrat tenir un sisè sentit per seleccionar obres notables de velles glòries oblidades pel gran públic, gent com Abel Ferrara, Joe Dante i George A. Romero, autèntiques lluminàries del cinema de gènere americà. Aquesta il·lustre llista ara es completa amb William Friedkin, el llegendari autor de L'exorcista (1973) i French Connection (1971), que ha presentat a competició la magnífica Killer Joe .

Plantejada com una dansa macabra entre la innocència més pura i la corrupció total, la nova pel·lícula de Friedkin adapta una obra teatral de Tracy Letts i la transforma en una aprimorada anomalia: un film de sèrie B en clau de neonoir que s'aproxima al gènere amb parts iguals d'ironia i devoció. En certa manera, Friedkin s'apropa als universos creatius dels germans Coen i de Quentin Tarantino, però renega de les enginyoses floritures dels primers i de la cinefília crònica del segon. Fent gala d'una prodigiosa economia formal, una espècie de virtuosisme discret, Killer Joe beu de la novel·la pulp de Jim Thompson i sap treure profit d'una sobredosi d'humor negre i violència hiperbòlica. Quan el jove Chris (Emile Hirsch) es veu atrapat pels deutes, decideix que la solució als seus problemes és assassinar la seva mare per cobrar una sucosa assegurança de vida, que té com a beneficiària la seva germana Dottie (Juno Temple), una Lolita angelical. L'escollit per executar la missió és Joe (Matthew McConaughey en el paper de la seva vida), un lacònic, seductor i psicòtic policia corrupte amb posat de cowboy .

En conjunt, seguint els preceptes de Bug (2006), l'anterior film de Friedkin, també basat en una obra teatral de Letts, Killer Joe sedueix per la seva acidesa sensual, el seu ritme endiablat i la inquietant aproximació a una Amèrica white trash en què ressonen els acords grotescos del cinema de David Lynch.

Goethe vist per Sokurov

I del neoclassicisme de William Friedkin a la monumental modernitat d'Aleksandr Sokurov, el cineasta rus més rellevant de les últimes dècades. Amb Faust , adaptació lliure de l'obra de Goethe presentada a competició, Sokurov tanca la seva tetralogia sobre la corrupció i el poder. Després d'aproximar-se a la intimitat de Hitler, Lenin i Hirohito, el director rus s'endinsa en el clàssic de la literatura germànica disposat a fer reviure en imatges l'alè poètic de Goethe.

Establint un hipnòtic equilibri entre intimitat i grandiloqüència, fent del relat un torrent cabalós i incessant, Sokurov concentra la seva mirada en la croada sentimental del protagonista: més que un esperit turmentat per l'ànsia de grandesa i coneixement, Faust és un home consumit pel desig. "El meu Faust és de carn i ossos, no pas una figura mitològica", va explicar el director de L'arca russa en roda de premsa.

L'infern a Islàndia

Per Aleksandr Sokurov, la pantalla de cinema és un laboratori de les arts. Les imatges es deformen i s'aplanen a la recerca d'efectes pictòrics, mentre la narració esdevé una complexa simfonia murmuradora de veus literàries. El director rus troba el seu infern als paisatges volcànics i a les glaceres d'Islàndia. Fidel als principis de la modernitat fílmica, Sokurov extreu del món real l'enlluernadora fantasia de Faust: la màgia de les paraules, els rostres, l'aigua (com a font de vida i mort) i la terra.

stats