TEATRE
Cultura 10/10/2011

La utopia és possible amb Stoppard i Borodin

Juan Carlos Olivares
2 min
Tom Stoppard revisa el pensament dels pares revolucionaris russos amb una delicada pàtina irònica.

'LA COSTA DE LA UTOPIA' TEATRE LLIURE DE MONTJUÏC 8 D'OCTUBRE

El públic dret. Ovació intensa, gairebé en una comunió compassada. Són les dues de la matinada. Han passat deu hores des que el públic ha entrat a la Sala Puigserver del Lliure i ha descobert la gran tarima de fusta que, com una península, s'endinsa a la platea. Una superfície primitiva, càlida, moldejable, de teatre etern. Un espai que es farà familiar amb el pas de les hores, com els personatges trets del diccionari de la revolució que Tom Stoppard ha convertit en grans personatges de comèdia per omplir la seva monumental trilogia ( Viatge , Naufragi , Salvament ) de La costa de la utopia.

Una intensa jornada -gairebé wagneriana per extensió i ambició artística- per rendir-se davant d'un important text i de la saviesa de la posada en escena d'Aleksei Borodin. Un muntatge -com va assenyalar un espectador de qualitat- del Teatre Rus Acadèmic de la Joventut de Moscou que et fa oblidar que l'autor és un anglès (d'origen txec) que escriu sobre els pares del pensament revolucionari rus i sobre el fet diferencial de l'ànima eslava. Una obra que sembla que sempre hagi estat en el corpus dramàtic rus.

Stoppard aporta un virtuós sentit del temps, no sempre lineal, manipulat per ampliar la perspectiva dramàtica de l'espectador. Fa conviure el que és transcendent amb l'intranscendent amb una naturalitat que atrapa sense violència l'espectador apel·lant a la raó i l'emoció. Retrata els personatges -gairebé tots reclamats pel claustre acadèmic- amb una fina ironia humanitzadora. El bisturí desmitificador que li regala la distància de la història, Stoppard el fa servir sense acarnissament. Evita la demolició neoliberal de la utopia revolucionària, encara que opta conscientment per la moderació crítica del personatge central d'Aleksander Herzen i el socialisme humanista. Renova la comèdia amb una reescriptura subtilment perversa de l'estil costumista del segle XIX, com Joyce Carol Oats a Les germanes Zinn i la seva revisió de les convencions femenines.

Borodin suma, amb un sentit absolut de l'espectacle. Tot està integrat en un únic concepte dramàtic. Són tan importants el monòleg exaltat i extenuant del crític Vissarion Belinski, els somnis dialèctics entre Herzen i Bakunin, el silenci d'un comiat cap a l'exili i el balbuceig d'un nen sord, com les coreografiades transicions d'un cor de personatges sense nom que amb seves accions i les seves cançons serveixen de pròleg o epíleg a les escenes. És la calculada varietat en els temps de cada escena. És la precisió actoral amb què es tanquen les trobades entre els protagonistes, que mantenen la intensitat dramàtica segons després d'acabar el diàleg. És el lleuger to de comèdia de les interpretacions i la seva delicada evolució cap al drama, acompanyant la creïble transformació dels personatges des de la joventut fins a la maduresa i la mort. El camí de l'experiència. Començar com un quadre lluminós, una Arcàdia que podria ser Tara a Allò que el vent s'endugué , i acabar amb la intimitat crepuscular d'un monòleg existencial reservat a les pàgines finals d'una obra de Txèkhov.

stats