Publicitat
Publicitat

'Treme' explica la història dels que van perdre els seus drets amb l'huracà 'Katrina'

Una trompeta fa més soroll que les notícies

Algú recorda el famós huracà Katrina ? Quin estiu era aquell en què vèiem Nova Orleans sota l'aigua? Ho he de mirar a la Wikipedia i l'enciclopèdia de la xarxa em respon en cinquanta idiomes que corria el 2005. No n'hem sentit a parlar mai més. La memòria imposa les seves trampes puntualment. Em vénen al cap les fotografies del Mississipí desbordat, els helicòpters sobrevolant les ciutats, la gent asseguda a terra esperant alguna cosa que ni ells saben per on ha de venir. La majoria són negres i duen al cap gorres de beisbol, els rostres carregats de cansament i emprenyamenta. Bush ha perdut tots els vols per arribar-hi a temps. M'apareix, també, la família d'una diputada del PSC que estiueja a la zona. Se n'escapen prou ràpid d'aquell infern.

Després del desastre, i com sempre, cada cop arriben menys informacions del que succeeix a la zona. La notícia s'acaba quan les càmeres deixen d'enregistrar, en el moment que la catàstrofe abandona les portades del diaris i ja no queda cap especialista que reflexioni sobre els motius. El Katrina no és una excepció. Pren ja el mateix camí Fukushima. Sis anys més tard, he d'anar a buscar informació autèntica de les conseqüències del Katrina a la sèrie de televisió americana Treme (HBO). Els resultats del desastre no passen per "oh, quina llàstima, se'ns ha fet malbé el menjador". Treme de David Simon, el mateix creador de The wire (HBO), torna a explicar-nos, a través de la ficció, la història del barri històric de Nova Orleans, després del Katrina . Simon, a partir de personatges copiats de la realitat, ens descobreix la corrupció política, la manca d'ajudes per arreglar les seves cases, l'obligada fugida d'alguns ciutadans a altres estats i la delinqüència als carrers. Però, sobretot, Treme ens planteja la desprotecció d'uns homes a qui se'ls han mullat més els drets que les cases. A la sèrie que acaba de sortir en DVD, hi sona sense parar música de jazz, brass band , country, blues, la música de Nova Orleans. I el seu missatge és més contundent que el de qualsevol expert columnista. Cada cop que agafen una trompeta o ballen enmig d'un carrer, és com si des de la ficció enviessin un pregó al món: "Encara hi som".

Quan pleguin les acampades, Simon, a Catalunya tenim un material de primera perquè n'escriguis un guió.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 10/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT