CINEMA
Cultura 18/03/2012

Quan tres no són multitud

Xavi Serra
3 min
Quan tres no són multitud

El ménage à trois s'ha instal·lat a la cartellera cinematogràfica. Al febrer s'estrenava el drama de Tom Tykwer Three , sobre un matrimoni madur que s'enamora del mateix home; divendres arribava La montaña rusa , d'Emilio Martínez Lázaro, una comèdia eròtica sobre la relació a dues bandes de Violeta Serrano amb Ernesto Alterio i Alberto Sanjuan, i el 4 de maig serà el torn d' El sexe dels àngels , en què Xavier Villaverde advoca per l'amor total a partir de la història de la parella interpretada per Àstrid Bergès-Frisbey i Llorenç González, convertida en trio amb l'aparició d'Álvaro Cervantes.

Coincidència? ¿O potser el reflex d'una realitat emergent a la societat? El doctor Patricio Garrido, coordinador del màster en sexologia clínica i salut mental de la UB afirma que, segons estimacions aproximades, les relacions simultànies entre tres persones tenen una incidència del 5% a la nostra societat i que no hi ha diferències significatives entre les que involucren dos homes i una dona o dues dones i un home. Garrido parla d'aquesta tendència com "una novetat" que evidencia el "dinamisme de la societat". Tanmateix, apunta que les problemàtiques habituals de les parelles convencionals es multipliquen en aquesta nova forma de relació. Augmenta l'estimulació i el potencial d'excitació, però també facilita l'aparició d'inseguretat i gelosia. Xavier Villaverde ho rubrica quan afirma que "perquè hi hagi conflicte sempre ha d'haver una tercera persona". "És per això que el triangle com a argument és tan antic com el cinema", afegeix.

Però no necessàriament entès com a conflicte: el 1933 Ernest Lubitsch desafiava les convencions socials, un any abans de la implantació del codi Hays, a Una dona per a dos , en què Miriam Hopkins coneixia en un tren Fredric March i Gary Cooper i, incapaç de decidir-se per un d'ells, s'instal·lava a la casa on vivien tots dos. Això sí, amb una condició difícil de respectar: res de sexe.

Precedents al marge, el cinema no es fa ressò d'aquest tipus de relacions fins a la relaxació de costums dels anys 60, quan apareixen títols mítics del gènere com Jules i Jim , de Truffaut, amb una Jeanne Moreau en clau d'esperit lliure i destí tràgic; i també en pel·lícules comercials del cinema nord-americà com Dos homes i un destí, en què un passeig a dues rodes insinua que l'amant de Robert Redford ho és també de Paul Newman -i qui no ho voldria-, o el western musical La llegenda de la ciutat sense nom , en el qual Lee Marvin i Clint Eastwood comparteixen Jean Seberg com a esposa. La tònica continua a principis dels 70 amb Diumenge, maleït diumenge , de John Schlesinger, o La mamam et la putain , del gran Jean Eustache, i arriba als nostres dies: Woody Allen explora el tema en clau de comèdia a Vicky Cristina Barcelona i Si funciona ... i Bertolucci en un Somiadors nostàlgic del maig del 68.

Amb el temps, la qualitat transgressora del trio s'ha desactivat, però no així la seva utilitat per explorar el món de la parella i els contorns que el delimiten. És el cas de la sèrie Big love , que obre una finestra a la poligàmia d'una família de mormons formada per un home, tres dones i els seus respectius fills. Big love cartografia les relacions de parella amb més precisió que la gran majoria de comèdies romàntiques perquè la qüestió no és tant qui acabarà amb qui, sinó quina és la veritable naturalesa de l'amor. Aquesta és precisament la gran preocupació de Villaverde, que a El sexe dels àngels vol aixecar acta de la qüestió amorosa al segle XXI. "Ha canviat la manera de viure les relacions, sobretot entre la joventut, i també el clima social que les envolta" assegura el director. Al seu film, rodat a Barcelona i parlat en català i castellà, Villaverde aposta per la "utopia" de mostrar una relació en què tres persones assoleixen, després de moltes dificultats, un "triangle perfecte": dos homes s'estimen entre ells i, al mateix temps, estimen una dona que els correspon igualment.

Triangles equilàters, isòsceles o escalens, la trigonometria imperfecta de les relacions sempre donarà molt de joc en el cinema.

stats