Publicitat
Publicitat

Els dramaturgs no consideren els guions de les sèries com una feina de segona

La televisió, la millor sortida laboral

Els dramaturgs han trencat els tabús respecte a la televisió. Els guions no són un peatge per guanyar-se la vida i poder-se dedicar a afers de més prestigi cultural, sinó un vessant del mateix ofici d'escriure.

Quan l'any 1994 va començar a emetre's Poblenou a TV3 -quan ni tan sols es tenia clar com dir culebrón en català-, es va obrir una escletxa laboral per als dramaturgs d'aquí. Es va parlar molt més de l'allau de joves que es van apuntar a les escoles de teatre per ser actors famosos, però, en menor mesura, allà també es va crear un paraigua laboral per aixoplugar dramaturgs. Segurament va tenir-hi molt a veure que l'actual degà dels autors de teatre, Josep Maria Benet i Jornet -l'únic de la seva generació que ha gaudit de reconeixement popular-, en fos el creador. Benet i Jornet, que tenia experiència en dramàtics a TVE però sobretot en teatre, va acabar reclutant, en el seus equips, altres dramaturgs com Jordi Galceran i Sergi Belbel, a banda d'escriptors i guionistes televisius.

La televisió va ser una bona sortida laboral per als dramaturgs de primera generació de la Beckett: Belbel, Mercè Sàrrias, Sergi Pompermayer, David Plana i Albert Espinosa, entre d'altres. I l'esquema s'ha repetit, perquè alumnes d'aquests dramaturgs són els que ara treballen a les sèries de moda. Per exemple, La Riera, una sèrie ideada per David Plana en què treballen autors que vénen del teatre com Guillem Clua, Marta Buchaca, Carles Mallol, Cristina Clemente i Pau Miró. "Hi ha hagut una evolució: els que van començar escrivint culebrons, ara fan minisèries en horari estel·lar o bé redacten la bíblia dels serials, descriu Víctor Muñoz, de l'Obrador de la Beckett.

"Per la generació anterior, la televisió era un desprestigi -argumenta David Plana-. Nosaltres ho considerem igual de vàlid. No és una cosa purament alimentària, sinó una altra manera de treballar en aquest ofici que és explicar històries". Mentre que als actors ja no se'ls retreu que treballin a tots els mitjans, als autors sí. Carles Mallol opina que "el públic no ha trencat el tabú i la gent de teatre tampoc". "Et miren i diuen «un altre». Però els jocs que proposem a La Riera jo els trobo molt interessants, no m'avergonyeix gens i n'estic orgullós", assegura. Aquesta feina el xucla tant que fins i tot ha renunciat a dirigir una obra seva escrita per a la seva companyia, La Soga, i que s'estrenarà a la Beckett l'any que ve.

Treballar amb màxima ambició

Les sèries de televisió angleses i nord-americanes viuen una època de grans audiències i gran qualitat. Des de Poblenou, òbviament TV3 també ha sofisticat trames, recursos i imaginari. "No som negres de la tele. Jo hi poso tota la meva creativitat, sabent que fem un culebró i no The Wire". Plana ho corrobora: "El meu equip treballa amb la màxima ambició, per això que no quedi, tot i ser conscients que no fem un producte de la HBO, una cadena privada amb molts recursos i talent".

"Hi ha coses que pots fer a la tele i al teatre no, i al revés. Aprens a fer servir altres eines -diu Mallol, taxatiu-. I que agafes vicis televisius és un mite". "Potser el que sí que passa és que, com que mirem el share i si fem audiència o no, això es trasllada una mica al teatre en el sentit que som competitius: volem que vingui molt de públic i omplir el teatre. Això és veritat, i és bo i dolent: d'una banda apropa el teatre a un tipus de gent que potser no hi anava i, de l'altra, potser perdem una mica de risc".