La realitat és una qüestió menor en el teatre de Rafael Spregelburd. Per això -com ell mateix ha declarat- se sent tan còmode submergit en la cultura pop: en aquesta tot és possible, res es qüestiona, a diferència de l'alta cultura o la cultura clàssica. El pop accepta el ridícul com una mirada vàlida per valorar el món. Això contraposat a la tragèdia, de què ha abjurat en reiterades ocasions pel seu codi caduc per desxifrar el nostre món, la situació sense etiquetes, absurda, inclassificable, grotesca. Davant dels grans gèneres, la infinitat de subgèneres populars.
La seva és una lectura post-postmoderna que analitza la realitat com una absurditat barroca. Spregelburd escriu teatre com el Bosco pintava els seus escenaris reals-irreals. I amb la mateixa secreta voluntat redemptora. Una suma de personatges ridículs, d'escenes ridícules, però conscients del seu profund efecte pertorbador. Un ridícul reivindicatiu, al contrari d'una icona de la cursileria disfressada de provocació com Lady Gaga, erigint-se en abanderada de les performance pop, autoproclamant-se successora d'Andy Warhol.
Un teatre fet d'hibridacions. Un professor Mendel de l'encreuament de gèneres escènics, o pol·linitzats amb el cinema, la televisió, el còmic o la publicitat. Un programa d'estudiades mutacions dramàtiques amb la precisió d'un cultivador d'orquídies. Experiments que després es mimen i es fan créixer en llargs assajos. La improvisació no es troba en la metodologia de Spregelburd. En aquest punt s'allunya de Jordi Casanovas, un dels autors-directors que més complicitat podria tenir amb l'argentí, sobretot per la seva desacomplexada reinterpretació d'allò fantàstic al servei d'un discurs social sorprenent. El que és estrany com a instrument de denúncia ideologicopolítica. En aquest sentit, assumeix més compromís que Javier Daulte, un altre genetista de la dramatúrgia contemporània.
Una dramatúrgia estructurada a partir de microcosmos paral·lels -Spregelburd podria ser el mestre de les lleis de la física quàntica aplicada al teatre- amb dimensions que coexisteixen amb naturalitat. Amb el temps aquests universos situats en un mateix pla dramàtic s'han tornat cada vegada més subtils. Lleugeres distorsions que alerten a l'espectador que la realitat representada no té res a veure amb la que coneixem i comprenem. I malgrat aquesta intencionada pertorbació, aquesta recerca de la millor expressió de l'absurd per a cada escena i cada personatge, una sòlida naturalitat s'estén pels seus textos. L'estrany adquireix la seva pròpia lògica.
Una complexa equació que inclou la inclusió del mite. Un element gairebé inevitable quan es tracta d'un creador argentí, una societat i una cultura que és una excitada successió de mites. N'hi ha per a la política, la música popular, l'esport, la geografia, la literatura, l'economia -aquest inesgotable graner del món-, el seu naixement com a nació. I també hi ha un mite recurrent per explicar la seva pròpia decadència, per construir el relat de les seves crisis. Totes aquestes sublimacions de la identitat col·lectiva apareixen de manera recurrent a la seva obra, especialment l'acceptació d'una eterna situació d'inseguretat, que porta a un exacerbat sentit de la supervivència i, per fi, a l'entronització de la picaresca, l'engany. Falsejar la realitat fins a creure en la versemblança d'una infinitat de mentides. Una societat perduda en la fe del simulacre.
