El somriure de Greta Gerwig il·lumina la Berlinale

Enviat Especial A BerlínÉs la musa del cinema independent de baix pressupost, la Meryl Streep del Mumblecore: Greta Gerwig, el somriure més lluminós del cinema nord-americà actual, és la guionista, actriu principal i ànima de Frances Ha , el deliciós film de Noah Baumbach que ahir es presentava en la secció Panorama a la Berlinale. Ambientat en la Nova York actual i rodat en blanc i negre, Baumbach hi descriu la relació entre dues amigues que són "una mateixa persona amb dos pentinats", la Frances i la Claudia, unes companyes de pis que es comporten com "una parella lesbiana sense sexe". Quan la Claudia marxa del pis i comença una relació seriosa amb un noi, el món afectiu de la Frances s'enfonsa. I veure com les seves esperances d'entrar en una companyia de dansa es fan miques tampoc hi ajuda.

"No hi ha cap expressió que s'utilitzi quan una amiga et trenca el cor -va comentar Gerwig ahir a Berlín-. I tampoc és un tema sobre el qual s'hagin escrit moltes cançons. Però pot ser tan dolorós com una ruptura sentimental". El projecte de Frances Ha va néixer quan Baumbach va demanar a Gerwig -amb qui ja havia treballat a Greenberg - que escrivís un guió que ella pogués interpretar. "Hi ha moltes històries diferents que es poden explicar sobre dones sense que sigui necessari que s'enamorin d'algú. Estic molt orgullosa d'haver escrit una història en què l'amor romàntic no juga un paper especial".

Frances Ha pot recordar la sèrie televisiva Girls , ja que també retrata els problemes sentimentals i professionals d'unes joves que viuen a Nova York. "Hi ha dies que només el fet de viure a Nova York et pot arribar a fer sentir que la vida és possible i et pot transmetre un gran optimisme", va afirmar l'actriu i guionista. Al film fins i tot hi apareix un dels actors de Girls , Adam Driver. Però sense entrar en valoracions de la sèrie, Baumbach va aclarir que el van fitxar abans de l'èxit de Girls , fent tot el possible per evitar la comparació amb la sèrie. Sigui com sigui, la lluminosa presència de Gerwig i el flux continu de vida de la posada en escena i el muntatge de Baumbach fan de Frances Ha una petita joia, un regal en la recta final de la Berlinale.

El fènix ressuscita

20 anys després de la mort del seu protagonista, River Phoenix, ahir es va estrenar fora de competició a la Berlinale Dark blood , que va quedar inacabat quan l'actor va morir víctima d'una sobredosi amb 23 anys. George Sluizer, el director del film, ha restaurat el material rodat i ha completat els fragments absents amb la seva pròpia narració. "Durant molts anys Dark blood va ser una cadira amb dues potes -va dir Sluizer-. Ara n'hi hem afegit una tercera i, com a mínim, es pot sostenir tota sola". El problema és que el que no es pot sostenir és la història d'aquest oblidable triangle de desig i gelosia entre un indi solitari i una parella perduda al desert de Texas.

Molt més estimulant ha sigut l'aportació del Kazakhstan a la competició: Harmony lessons , d'Emir Baigazin, un revelador retrat dels abusos de poder a l'escola que als passadissos del festival es veu com a aspirant clar a l'Ós d'Or.