Publicitat
Publicitat

MÚSICA

"Tenim una societat molt hipòcrita"

La Pegatina publica 'Eureka!', produït per Marc Parrot

La Pegatina s'han anat fent grans a cop de concert, un centenar en l'últim any. Durant una dècada, la consigna ha sigut que la màquina no s'aturés. Hi han abocat tota l'energia perquè no els quedava cap altra opció. D'alguna manera, van entendre que els temps sí que havien canviat i que ningú els representaria millor que ells mateixos. Van saber que el futur es conjugaria a les xarxes socials i que no tenia sentit jeure esperant una trucada. Per això van ser dels primers a penjar les cançons en descàrrega gratuïta. "Sí, regalem el disc i, tot i així, de l'anterior en vam vendre 15.000", recorda Adrià Salas, el cantant de La Pegatina.

L'autogestió els ha dut a tocar a la Xina i a fer-se un forat en països com Holanda, Bèlgica i Alemanya sense haver de formar part de cap viatge institucional. Ara calia un punt d'inflexió, no tant per l'ambició d'un nou repte com per la necessitat de mantenir la flama. "Sobretot intentem oxigenar el grup fent coses noves. Vulguis que no, això és matèria viva i has d'alimentar-ho, perquè si no tot és rutina i monotonia. Acabes menjant-te el cap i és quan comencen les baralles internes", diu Ruben Sierra, cantant i guitarrista d'una banda que completen Ovidi Díaz, Ferran Ibáñez, Axel Magnani, Sergi López i Romain Renard.

Un pas endavant

La Pegatina ha decidit canviar sense deixar de ser La Pegatina, mantenint la cúmbia, la rumba i el reggae a l'ADN musical però buscant noves maneres. Van conèixer Marc Parrot quan van enregistrar la versió de Love is in the air , de John Paul Young, per al disc de La Marató de TV3 del 2011. Després van anar a buscar-lo perquè els ajudés en la producció d' Eureka! (Kasba, 2013), el disc que avui publiquen i que també pengen a la web en descàrrega lliure.

"Volíem fer un pas endavant pel que fa al so, i un pas més gran encara internacionalment", explica Salas sobre la decisió de treballar amb Parrot. "Amb ell buscàvem fer un àlbum en què tot estigués més reposat, que es pogués escoltar tranquil·lament a casa o al cotxe", continua Salas, que recorda que al principi hi havia gent que no ho entenia i que els preguntava si farien un disc de pop. "El que ens interessava eren les estructures pop", concreta el cantant i lletrista principal del grup.

La feina de Parrot ha sigut "suggerir" què havien de fer perquè el disc sonés bé i fos fàcil d'escoltar. El resultat no traeix l'essència de La Pegatina. Ensenya una cara menys frenètica que relativitza la col·lisió estilística que sí que mantenen en directe. "El Marc ens deia que en un disc tanta barreja no funciona perquè mareges la gent i això pot fer que perdis el públic. En canvi, en directe el concepte és la ràdio: que passin coses", diu Salas. "El directe sí que ha de ser més dinàmic", apunta Sierra. Darrere d'aquests canvis hi ha també la constatació que el públic de La Pegatina és molt divers i que va més enllà dels seguidors del so mestís. Com diu Salas, "la gent ja no es tanca en un estil". "Hi ha alguna cosa que està canviant. Hem coincidit en festivals amb grups com Love of Lesbian, i molta gent que era fan d'ells també ens venia a veure a nosaltres", explica.

"Som un grup independent"

L'exemple de Love of Lesbian és encara més pertinent, perquè el grup de Santi Balmes és un dels convidats que col·laboren a Eureka! , concretament a la cançó Amantes de lo ajeno . "A Love of Lesbian li agrada La Pegatina, i a La Pegatina li agrada Love of Lesbian", resumeix Salas, que aprofita per enviar un missatge al periodisme musical: "Senyors dels mitjans de comunicació, indie vol dir independent . Nosaltres formem part d'una discogràfica que és independent, i som un grup independent. L'etiqueta se l'han quedat els que fan més pop-rock, però les coses no són tan així. Ara donem un cop sobre la taula, i els dos grups catalans que més estan omplint a tot Espanya fem plegats una cosa que la gent no s'espera".

La de Love of Lesbian és la col·laboració més sorprenent d'un disc en què també participen els bascos Esne Beltza, els sicilians Baciamolemani, el cordovès Mario Díaz (primer cantant de Los Aslándticos) i l'angolesa Romi Anauel (ex-Terrakota). "Són gent que hem conegut en les gires i volíem que el disc en deixés constància", diu Salas.

Tot i l'evident canvi de so, el nou disc dóna continuïtat als treballs anteriors: Al carrer (2007), Via mandarina (2009) i Xapomelön (2011). De fet, fins i tot hi ha una cançó, Lloverá y yo veré , que recupera frases de Miranda , del segon disc. "És una mena de spin-off ", apunta Salas. Estilísticament, la cúmbia i la rumba amaren cançons com Olivia , El curandero , Lléname de veneno , La ciudad de los gatos negros , Flors i violes i una No hi ha ningú que també té els tocs africans que hi porta la veu de Romi Anauel. "Ens agrada el caminar de la cúmbia. És el que millor conjunta amb la rumba i el reggae", assegura Salas, que reconeix que l'amor per la cúmbia els ve d'escoltar Dusminguet i La Troba Kung-Fú, i "per l'acordió".

No tot són flors i violes

La Pegatina han viscut deu anys plens d'acció que els han dut a replantejar-se moltes coses. Són els primers a criticar-se. Com canta Salas a Flors i violes : "Semblava que ho fèiem tot de cara a la galeria". No és una referència explícita a res. "Que cadascú tregui la seva interpretació. Fer-ho evident li treu la màgia", diu. Tanmateix, Salas no amaga que el rerefons del disc és "una crida contra la hipocresia". "Tenim una societat molt hipòcrita i per això no tirem endavant i passen les coses que passen. Les quinze cançons són exemples de coses que fem com a hipòcrites que som", sentencia.

Salas diu que la seva mare, en comptes d'animar-lo incondicionalment, li recordava que "no tot són flors i violes". Amb aquesta lliçó a l'equipatge, La Pegatina comencen el 7 de març a Vitòria una gira de divuit mesos que a la primavera els durà a Holanda, Bèlgica, Itàlia, Alemanya i el Regne Unit.