El retorn del director francès Emmanuel Krivine a la temporada d'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) després de més de tres anys d'absència deixa un gust agredolç. No seria just dir que va ser un mal concert, però tampoc que va ser bo. Tot va quedar en els marges del compromís resolt amb professionalitat i èxits parcials, però lluny del que es pot esperar d'un músic que en altres actuacions ha sorprès amb idees i propostes més originals.
Krivine, actual titular de la Filharmònica de Luxemburg, és un músic d'idees clares i gest precís, d'ofici impecable i idees noves a l'hora de recrear el gran repertori. Poc amic del so orquestral gruix i contundent, marca distàncies amb la tradició romàntica i concentra tots els esforços a obtenir la major transparència sonora possible en totes les seccions de l'orquestra. Ha explorat el repertori clàssic i romàntic amb instruments i criteris d'època al capdavant de la Chambre Philarmonique, conjunt amb el qual ha actuat a Barcelona, i el fruit d'aquesta experiència es nota en la recerca gairebé obsessiva de més lluminositat, claredat i refinament tímbric. Però el so no ho és tot. Va obrir el programa amb una d'aquestes músiques que posen de bon humor perquè respiren alegria de viure, l'obertura de l'opereta El ratpenat , de Johann Strauss. Tot va sonar, en efecte, amb molta agilitat i lleugeresa, i es van poder escoltar detalls curiosos -altres van ser molestament capritxosos- però l'abús en les dinàmiques i el pols accelerat va acabar restant encant i lirisme a una música que suporta malament les velocitats de vertigen.
El millor de la vetllada va ser, de lluny, l'actuació d'un oboista sensacional, el francès Victor Aviat, deixeble del llegendari Maurice Bourgue, solista en el seu debut amb l'OBC del refinat, exuberant i crepuscular Concert per a oboè i orquestra en re major que Richard Strauss va escriure el 1945 en el seu exili suís després de l'horror nazi. Deixant de banda el poc encert en la confecció del programa -després de l'obertura de l'altre Strauss, mitja plantilla va haver de sortir en estampida per ajustar-se als reduïts efectius d'un concert de proporcions clàssiques i esperit molt proper a Joseph Haydn- el virtuosisme i la qualitat de Victor Aviat va elevar el llistó artístic: amb un so nítid, de gran puresa, dolç i gens afectat, i una afinació perfecta, va donar ales a una versió absolutament encantadora de la magistral partitura straussiana. La decepció, però, va arribar amb una lectura irregular, avorrida en molts moments, de les evocadores Imatges , de Claude Debussy. Va faltar misteri i màgia sonora, i només en la peça final -i això és el que més irrita-, va remuntar el vol fins a aconseguir la brillantor desitjable.
