ARTS ESCÈNIQUES
Cultura 10/05/2011

La segona vida Dels èxits teatrals

Laura Serra
3 min
Agost Tal com va fer Dissabte, diumenge, dilluns , l'obra dirigida per Sergi Belbel es reposarà però ja de cara a l'any que ve.

BarcelonaLa perla del Festival Grec de l'any passat va ser un petit espectacle estrenat a la Sala Beckett titulat Coses que dèiem avui , l'últim text de Neil LaBute dirigit per Julio Manrique. La crítica es va rendir als seus peus, el públic va fer córrer el boca-orella i les entrades es van exhaurir en quatre dies. Ja llavors era clar que a l'espectacle li quedava corda per temps, si trobava un teatre més gran. Focus es va afanyar a fitxar-los per fer estada una temporada després a La Villarroel, on avui reestrenen un èxit previsible i merescut.

Aquesta tònica èxit-reposició s'està revelant com un acte reflex en temps de crisi. Resseguint la cartellera, l'han aplicat obres com la incansable Pel davant... i pel darrera al Borràs, bons espectacles com Pluja constant , Killer , In on it ( en cartell al Teatre Gaudí), el Garrick del Tricicle (al Poliorama) i la setmana que ve Pedra de tartera farà el salt al Romea, entre altres produccions. "És un fet que passa a totes les cartelleres de les ciutats normalitzades. Aquí no havia passat, però el teixit industrial teatral ha anat creixent i ha arribat un moment en què passa; perquè hi ha obres d'èxit i perquè estaven en programacions tancades que no podien prorrogar", explica Jordi González, vicepresident de continguts de la productora Focus.

És evident que la crisi afavoreix aquesta jugada: és més barat i rendible recuperar una producció ja feta, sobretot si és garantia d'èxit, que arriscar-se a fer un altre muntatge. "En crisi hem d'optimitzar molt més les nostres produccions, i una manera de fer-ho és no matar-les si tenen vida", explica Sergi Belbel, director del TNC. Tot i que Jordi González tira aigua al vi: "No és per estalviar diners, al contrari. Evidentment s'amortitza el producte, però has de tornar a fer publicitat i la despesa del teatre és la mateixa. Sempre és millor allargar un espectacle que tornar-lo a col·locar", aclareix.

Més flexibilitat a les cartelleres

Però prorrogar un espectacle no és gens fàcil. D'una banda, perquè pot ser que el teatre treballi amb la programació tancada i no trobi cap forat per allargar una obra: "Al teatre públic tenim uns compromisos establerts amb els artistes i els hem de complir al peu de la lletra, tant si tenim èxit com si no, per tant si volem recuperar una obra ho hem de fer l'any següent", diu Belbel. Aquest és el cas d' Agost , que tornarà dos mesos l'any que ve, cosa que només havia passat amb Dissabte, diumenge, dilluns . D'altra banda, també pot ser que els protagonistes ja tinguin nous compromisos i no s'avinguin a allargar una obra: "L'artista no es pot esperar i arriscar a estar l'atur. I el que no pots fer és un producte que desmereixi l'anterior", explica González.

Belbel llança un bon argument per defensar les reposicions més enllà de les vicissituds de la crisi: "El teatre és un servei públic fet per a l'espectador, per tant, si demana veure una obra, ens veiem obligats a respondre". I per aconseguir-ho, González diu que buscaran donar "més flexibilitat" a la programació. Belbel va un pas més enllà i apunta la possibilitat de crear una companyia pròpia al TNC: "Amb companyia estable és possible tenir més flexibilitat perquè els actors tenen contracte amb tu per x anys".

El gran salt del públic al privat

Pedra de tartera és un cas excepcional. L'èxit al TNC ha afavorit que tingués dues setmanes de propina al Romea. Aquest salt del teatre públic al privat només l'havien fet abans El mètode Grönholm i Com pot ser que t'estimi tant de T de Teatre, mentre que en ciutats com Nova York, Buenos Aires o Londres, els èxits del National passen per norma al West End al cap d'un any. "És la pràctica més bona, que els privats s'aprofitin dels èxits dels públics", diu Belbel, tot i que accepta que el que li reverteix al TNC com a productor és ben poca cosa: "Amb El mètode la quota de retorn va ser mínima; quan es va fer la cessió s'ignorava que fos la bomba que va ser".

A més, "el salt al privat no es pot fer amb totes les obres perquè no tot és rendible", diu Belbel. Sovint, la mida de les produccions és el principal impediment. L'altre problema són els convenis dels treballadors dels teatres públics: les gires només són rendibles si una empresa privada (en el cas de Pedra de tartera és El Celler d'Espectacle de Lleida) se'n fa càrrec. "És tremend el que ens està passant, i és que en època de crisi, amb una forta minvada de pressupostos, no podem sortir de gira perquè és deficitari, i jo he decidit reduir per aquí", diu Belbel.

stats