Publicitat
Publicitat

FESTIVAL GREC 2011

El festival escenifica la transició política de Barcelona amb dos alcaldes a primera fila

La sardana aixeca el Grec

Ricardo Szwarcer s'esperava al capdamunt de les eternes escales de pedra de l'amfiteatre Grec per rebre les autoritats. Els companys de professió s'acostaven a saludar el fins ara director del festival, a desitjar-li molta merda pel tràngol d'aquesta nit (ell ja va patir una sonora xiulada) i a preguntar-li pel seu futur. L'olor del canvi era evident entre les flaires d'estiu dels jardins de Montjuïc. Per obra i gràcia del PP, el Grec no ha estat la posada de llarg del nou consistori barceloní, però sí que ho ha estat de facto . L'alcalde en funcions, Jordi Hereu, va ser el primer a arribar i córrer a saludar Szwarcer per demanar-li com es presentava la nit. "Hi tinc tota la confiança", va dir-li. Hereu devia respirar tranquil.

Quan arriba el futur alcalde de la ciutat, Xavier Trias, li fa saber al director que "el Grec és important". S'hi afegeix, perquè passava per allà, Jordí Marí, el delegat de cultura en funcions de l'Ajuntament, que té al seu costat qui el rellevarà a l'ICUB, Jaume Ciurana. Plegats es recorden de la infernal inauguració amb La Perritxola el 2003 -són molts anys de Grec per a tots- i Trias repeteix que "aquest [Ciurana] m'ha dit que hi he de confiar, en el Grec".

A primera fila, Hereu i Mascarell ja fa estona que posen per les fotos. "Hi hauries de ser tu, aquí", li crida Hereu a Trias. Seuen un pèl intimidats. Les dues files de polítics encara no han acabat de col·locar-se -falta Laporta, sento que diuen de protocol- que el públic ja aplaudeix perquè comenci la funció.

Amb el cel encara de color blau cendra, la Banda Municipal de Barcelona marca l'inici d'un espectacle que el coreògraf Cesc Gelabert va consagrar a la sardana. L'espectacle repassa sense didactisme el naixement, la mort i la transformació d'aquesta dansa catalana sense deixar de ser mai un muntatge contemporani, amb la firma de Gelabert.

Una espiral dibuixada a l'escenari fa que neixin les primeres partícules de gran bellesa. Cesc Gelabert emergeix com a mestre de cerimònies, marca una rotllana i punteja els primers curts de la nit. Un cor d'onze ballarins juguen i entrellacen passos fins que entren catorze intèrprets més -balladors de diferents colles sardanistes de Catalunya- i s'uneixen a la festa popular. Un home de negre, amb abric i barret, talla l'humor i l'alegria, però després d'uns minuts d'impàs -que van ser quaranta anys-, ressona tartamuda La Santa Espina . La música de Borja Ramos i Carles Santos, i la batuta de Salvador Brotons, esplèndids, amb uns metalls potents, dóna cos i fa créixer un espectacle que va in crescendo i toca la fibra quan ballarins i balladors s'agermanen en una doble rotllana i un visca a l'uníson, no cal dir que molt aplaudit. L'apèndix final fa renéixer la vida de l'arbre caigut i agafa un toc colorista, col·lectiu, gelabertià, que tanca amb aplaudiments generosos la primera nit del Grec. Szwarcer tenia raó amb Gelabert. Ha estat la millor inauguració dels últims anys.