El rock’n’roll perd el ritme de Chuck Berry

El guitarrista i cantant nord-americà, de 90 anys, ha sigut un dels pioners i referents del gènere
Berry en un concert a Montecarlo l’any 2009. / ERIC GAILLARD / REUTERS

"El rock’n’roll és el meu fill, però també el meu avi”, va dir Chuck Berry en una ocasió. Potser per aquest motiu les seves cançons -repartides en una vintena de discos d’estudi concentrats en només dues dècades- comparteixen una cohesió indestructible, que consisteix en una melodia de guitarra lluminosa i addictiva, una veu àgil i el ritme, sovint elemental, de la bateria, tot això secundat per una línia de baix i de piano gairebé invisibles, però fonamentals per sembrar un magnífic caos controlat, perfecte per enrampar l’audiència amb dosis fins llavors insòlites d’entusiasme.

Berry es va convertir en un dels pioners del gènere des que Chess Records va publicar el seu primer single, Maybellene. Era l’any 1955 i el músic -que havia nascut a Saint Louis el 1926- estava a punt de creuar la frontera dels 30 anys, però va aconseguir fer embogir les joves generacions de nord-americans al mateix temps que Elvis Presley debutava el 1956. Si Presley -el cantant blanc de la veu negra- sacsejava el públic amb Blue suede shoes, I got a woman, Tutti frutti i Money honey, Chuck Berry -el cantant negre de la veu blanca- tenia un grapat de hits també imbatibles: només en els seus dos primers anys de trajectòria va donar a conèixer Roll over Beethoven, Too much monkey business i School day. La fórmula era senzilla però eficaç: històries d’amor, de cotxes ràpids i d’instituts, esquitxades puntualment de sentit de l’humor, com passava a No particular place to go, en què explicava com una parella havia de tornar a casa amb la cua entre cames perquè eren incapaços de descordar els cinturons del cotxe en què es feien petons amb voracitat.

Anys de glòria

En menys d’una dècada, Berry va aconseguir la fama que el protagonista de Johnny B. Goode buscava. “De les cinc coses més importants a la vida, la primera és la salut, la segona és l’educació i la tercera els diners. De les altres dues me n’he oblidat”, reconeixia. El 1957, el mateix any que publicava el seu primer elapé, After school session, Berry va comprar un terreny de 12 hectàrees on va obrir un restaurant i un petit parc d’atraccions. Un any després, el mateix en què triomfava amb Carol i Run Rudolph run, inaugurava la seva pròpia sala de concerts, el Bandstand, a Saint Louis. Entre les influències de Berry hi havia el bluesman Muddy Waters i el guitarrista T-Bone Walker -de qui va adoptar la tècnica de pinçar dues cordes de la guitarra alhora, creant un efecte innovador-, però també el country i el hillbilly. L’impacte de les seves cançons va ser tan poderós que van travessar l’Atlàntic i van inspirar dos grups que tot just començaven, els Rolling Stones i els Beatles. Els primers van debutar el 1963 amb el single Come on -versió d’un tema de Berry del 1961-; els segons van arribar a cantar una vintena de cançons del nord-americà, entre les quals hi havia Rock and roll music, Almost grown i Little Queenie, en què Berry cantava una frase premonitòria: “Ella és massa atractiva per tenir disset anys i un minut”.

L’any 1959, en el cim de la seva popularitat, Chuck Berry va ser arrestat. Se’l va jutjar per possibles relacions sexuals amb una cambrera de 14 anys. Va superar el primer judici -perquè el jutge va ser acusat de racisme- però el 1962 un segon jurat el va declarar culpable i va haver de passar vint mesos a la presó. Quan en va sortir, a banda de córrer a denunciar els Beach Boys per plagiar-li la melodia de Sweet little sixteen a Surfin’ U.S.A., es va ajuntar am Bo Diddley, llegenda del rhythm’n’blues, per gravar Two great guitars (1964). Trigaria només uns mesos a publicar un altre disc, St. Louis to Liverpool (1964), que incloïa Promised land i You never can tell, cançó que tres dècades després tornaria a fer furor perquè Quentin Tarantino la va incloure a Pulp fiction : en una de les escenes emblemàtiques de la pel·lícula, John Travolta i Uma Thurman la ballaven estilosament. Eren dos fills del rock’n’roll ballant la música sempre jove d’un avi que en aquells moments s’acostava a la setantena.

Berry, que tenia molt males puces -una vegada va clavar una coça a Jerry Lee Lewis perquè li havia discutit que fos el rei del rock’n’roll-, era capaç d’ironitzar sobre els tràngols que va patir amb la justícia. “Cada dècada me’n passa alguna”, deia. El 1979, poc després de tocar per al president Jimmy Carter, va tornar a la presó per evasió fiscal. Va ser entre reixes que va escriure el gruix de les seves memòries, que no publicaria fins al 1988. Dos anys després, el 1990, va ser denunciat per diverses clientes del restaurant de Missouri que havia comprat, The Southern Air: l’acusaven d’haver instal·lat una videocàmera al lavabo de dones. Berry va acabar pagant gairebé un milió d’euros per evitar més problemes. Superat aquest últim tràngol, el músic va continuar oferint concerts, i fins i tot va gravar un últim disc, encara inèdit, que serà el testament d’una estrella que va ultrapassar uns quants límits, igual que els personatges de les seves cançons.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT