Publicitat
Publicitat

ART

'Joan Miró. L'escala de l'evasió', organitzada per la fundació de l'artista i la Tate Modern, explora el compromís de la seva pintura

Una retrospectiva de Miró en clau política

L'exposició que diumenge obre les portes a la Fundació Joan Miró revisa l'obra de l'artista català des de l'òptica nova del compromís polític. La qualitat de les obres exposades la fa imprescindible.

Creativitat, coherència i compromís. Aquests van ser els tres puntals que van sostenir la lluita de Joan Miró per la llibertat. Rosa Maria Malet, directora de la fundació que porta el nom de l'artista, ho va recordar ahir durant la presentació als mitjans de l'exposició Joan Miró. L'escala de l'evasió . La rellevància d'aquesta mostra resideix tant en la qualitat de les 170 pintures, escultures i dibuixos que s'hi poden veure -és la més important que s'ha organitzat a Espanya en 20 anys- com en la novetat de l'enfocament. El compromís polític de Miró ja era conegut, però mai havia estat analitzat com ara, de manera exhaustiva, des de les primeres obres que Miró va pintar a la dècada dels 20 fins a les grans teles abstractes de la dècada dels 70.

Joan Miró. L'escala de l'evasió és una exposició imprescindible pel nivell de les obres que la componen. Tot i això, el discurs dels comissaris, Marko Daniel, Matthew Gale i Teresa Montaner -responsable de l'arxiu de la Fundació-, no agrada a tots els mironians que hi ha a la ciutat, així que de ben segur que farà córrer rius de tinta durant els sis mesos que serà a la Fundació. Després de Barcelona, es podrà veure a la National Gallery de Washington, darrera seu de la mostra. L'exposició està organitzada per la Fundació Joan Miró i la Tate Modern de Londres, on la van visitar 303.000 persones l'hivern passat, i ha comptat amb el patrocini dels còmplices històrics de la Fundació: el BBVA, la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Barcelona. El pressupost, encara obert, supera el milió d'euros. L'elevat cost de l'assegurança de les obres és el principal motiu de l'encariment del projecte.

Local i universal

Els plats forts de Jo an Mir ó. L'escala de l'evasió no es fan esperar. La primera sala, dedicada a les pintures que Miró va realitzar a Mont-roig del Camp (Baix Camp), està presidida per La masia . Aquesta obra juntament amb altres dels anys 1918 i 1919, tan conegudes com La casa de la palmera , representen per als comissaris "l'amor de Miró per Catalunya i la seva fam intel·lectual i artística per participar del món de l'art internacional". La identificació de Miró amb Catalunya és complexa, no és purament festiva. I no és incompatible amb el seu trasllat a París, on, a mitjans de la dècada dels 20, va desenvolupar els elements que seran una constant en la seva obra. La segona sala exemplifica aquest moment, en el qual Miró va entrar de ple en el surrealisme, amb obres tan cèlebres com Terra llaurada i Paisatge català i sobretot amb la sèrie de caps de pagès català. Aquestes obres són com un autoretrat del mateix artista i un desafiament a la dictadura de Primo de Rivera.

Més endavant es pot veure Natura morta del sabatot. Aquesta pintura està considerada el Guernica de Miró, un reflex de la incertesa amb què va viure la Guerra Civil i la situació de Catalunya des de París.

A continuació, la confrontació de set de les 23 Constel·lacions i dels 50 gravats de la Sèrie Barcelona resumeix els dos vessants de l'obra de Miró, el més líric i el més combatiu. Entre les primeres s'hi pot veure L'escala de l'evasió , l'obra que dóna títol a la mostra. Aquest símbol té una doble lectura: l'escala representa la fugida d'una realitat adversa -la Segona Guerra Mundial-, però el gest de pujar cadascun dels esglaons implica un arrelament en la realitat. A la multitud de personatges que habiten la Sèrie Barcelona , Miró hi va representar la violència, el patiment i l'angoixa de la Guerra Civil. Els opressors hi estan representats amb grans boques i dents grotesques.

El tríptic Blau I, II, III , del 1961, ja mostra un Miró immers de ple en la seva pròpia pintura i que va a la recerca d'un llenguatge gairebé anònim, despullat de tots els seus símbols. Les seves obres de la dècada dels 60 i dels 70 són, a la vegada, meditatives i violentes, expressen el rebuig contra el franquisme. A conjunts com Tríptic sobre fons blanc per a la cel·la d'un solitari , L'esperança del condemnat a mort i Focs d'artifici es pot veure com Miró va llançar la pintura al damunt de la tela amb galledes. "Tot i que ja tenia 80 anys -recordava ahir Marko Daniel- Miró llançava la pintura damunt la tela amb tota la seva energia". El Tríptic del condemnat a mort és el més corprenedor. El va acabar d'una manera "màgica", recordava l'artista, coincidint amb l'execució de Salvador Puig Antich. El mot esperança , va afirmar el comissari, parla de la condició humana, del tràngol de la vida, entre l'esperança i la mort.