Publicitat
Publicitat

Isabel-Clara Simó : "Anar de putes dóna una gran sensació de poder"

Un tros de cel (Bromera) és la vint-i-cinquena novel·la de l'escriptora d'Alcoi. Aquesta vegada, Isabel-Clara Simó es posa a la pell d'una adolescent nascuda a Hong Kong que és forçada a prostituir-se a la València actual.

El seu primer recull de contes va guanyar el premi Víctor Català l'any 1978. El títol, És quan miro que hi veig clar , és una declaració de principis sobre la seva literatura, que parteix de l'observació directa de la realitat.

Hi ha dos tipus fonamentals d'escriptors: uns miren cap endins -hi trobaríem els poetes lírics i una part important de narradors-; els altres miren cap enfora, i estan atents al vocabulari i als moviments que palpen al seu voltant. L'ideal seria l'escriptor que tingués una doble mirada, externa i interna. Quan jo miro cap enfora no ho faig mai per fer cap retrat de ningú: tots els meus personatges són imaginaris, encara que passi el túrmix per aquells que he conegut o he observat i en tregui la barreja que forma la ficció.

A Un tros de cel hi ha la voluntat de denúncia de la prostitució, concretada en una menor que ha de vendre el cos a València.

La denúncia no és freqüent en la meva literatura. Per a mi, la literatura no és una eina política, sociològica o de convenciment. La literatura és art i l'art bàsicament no serveix per a res. Dóna un plaer estètic o intel·lectual, no vol fer rumiar grans tesis filosòfiques. En el cas d'Un tros de cel , l'evidència de les màfies em va permetre imaginar de quina manera una nena podria travessar tots els tràngols que li toca passar.

La Wing és una adolescent nascuda a Hong Kong que acaba a l'altra punta del món, escrivint un dietari en què d'una banda recorda la infantesa i de l'altra descriu els últims dies com a prostituta. ¿Va ser difícil trobar la veu narrativa de la protagonista?

Per a un escriptor de fa anys dedicat a l'ofici de ficar-se a la pell d'un altre és un repte però també una diversió i un plaer. Un dels escriptors catalans que més admiro, Robert Saladrigas, s'ho passa pipa escrivint des del punt de vista d'una dona. El perill és que fent servir la primera persona -com passa a Un tros de cel - has de limitar el teu vocabulari i la realitat que presentes és esbiaixada i segurament injusta.

La infantesa de la protagonista a Hong Kong és duríssima: els pares la maltracten i ella ha de treballar a la parada de bunyols que tenen en un dels su burbis de la ciutat i no porta ni sabates.

L'obsessió pel calçat de la nena em ve d'un escriptor portuguès a qui vaig sentir dir que el món es divideix entre els que porten sabates i els que no. Em consta que en alguns llocs d'Extremadura encara hi ha gent que va descalça... Vaig triar Hong Kong perquè hi havia anat de viatge, i durant l'estada vaig prendre força notes. Penso, però, que la ciutat que millor descriu un escriptor és aquella on no ha estat mai. Amb això faig una mica de broma, perquè no és del tot així. Però jo em sento molt còmoda inventant-me barris en ciutats on no he estat mai.

Un tros de cel ens mostra les parts més precàries de la ciutat.

A Hong Kong hi ha una barreja important de cutreria i pobresa en un entorn que n'ha viscut de tots colors. Ha sigut occidental i oriental. Conserva la murrieria de la ciutat turística però al mateix temps té la innocència de la part oriental. Tot això sense perdre el fil de la modernitat.

La novel·la tracta la prostitució de carrer i la de luxe. Amb tot, no se centra en les trobades sexuals entre la Wing i els clients. Ella vol arribar a estar sola del tot i no haver de tocar mai més a ningú.

És molt dramàtic que una noia que tot just fa 18 anys digui que mai més no vol entrar en contacte amb ningú. Renuncia al sexe perquè li sembla repugnant: aquesta és la lliçó que poden aprendre qualsevol de les noietes que trobem a les carreteres, que deuen acabar desesperades. La prostitució és espantosa, una de les xacres de la nostra societat.

Un tros de cel també vincula prostitució i drogodependència.

Encara hi ha un tercer factor: hi ha proxenetes que només volen noies de luxe -o refinades-. Elles saben que sense fer el que fan, la vida que els espera serà molt diferent. El model d'aquestes noies és Pretty woman . Si abandonen la prostitució, saben que acabaran fregant escales.

L'única etapa positiva de la vida de la Wing és la convivència durant uns mesos amb la seva tieta, que li ensenya anglès i cal·ligrafia. Fa l'efecte que aquesta culturització és el que li permet, més endavant, escollir començar de zero.

La sortida és la cultura: parlar llengües, llegir llibres o potser saber matemàtiques. No et pots escapar de la prostitució per loteria ni màgia, és a través de l'estudi i la reflexió que pots trobar sortides.

La Wing es troba amb algun valencià amb molt de poder: "Galtes xuclades, nas aquilí, color olivaci. De segur que sortia als diaris, però no el podia localitzar".

L'has reconegut, oi? Tothom em diu el mateix... Aquesta gent tan angelical, de cintura cap avall són persones molt inquietes i brutals. He parlat amb prostitutes, i m'han dit que en aquests ambients tan elegants els clients també són molt bèsties, al llit. Encara que siguis ric o director general d'una empresa, això no implica tenir les mans fines ni dir amoretes: anar de putes dóna una gran sensació de poder, i la superioritat del que paga s'ha de fer palesa.