Publicitat
Publicitat

LITERATURA

Es publica una obra inèdita de Llorenç Villalonga

‘Mort de Pipida’ és l’obra de teatre que veu la llum 30 anys després de la troballa de Josep Grimalt

Després de la mort de Llorenç Villalonga l’any 1980, el professor Josep Grimalt va tenir accés a un manuscrit que estava guardat a la Casa Museu de Binissalem integrat en l’original de la novel·la Les fures. Aquell document, escrit a mà per Villalonga, és l’obra de teatre Mort de Pipida, que trenta anys després de ser trobada veu la llum de la mà de Llibres Ramon Llull.

“Crec que pel sol fet de tractar-se d’una obra inèdita de Villalonga ja és publicable”, destaca el professor Grimalt. I afegeix: “Consider que és una obra que té interès, perquè Villalonga hi fa una paròdia de la ruralia mallorquina; sense voler-ho, l’autor diu més coses de les que realment segurament hauria volgut transmetre”, apunta el filòleg, que és l’hereu intel·lectual de l’obra de Llorenç Villalonga, tal com “tenc escrit en un paper” cedit per part dels seus hereus.

Esperpent

Mort de Pipida posa de manifest la poca gràcia que feia la ruralia a Llorenç Villalonga. Explica una història que passa en un poble de Mallorca i en la qual es pot identificar una possessió que encara avui és a Bunyola. “Tots els personatges són ridiculitzats per l’autor, llevat del rector, que en surt un poc més ben parat”, comenta Grimalt, qui precisa que, a través de les converses que mantenen els personatges de Mort de Pipida, es revela l’estupidesa que els vol atorgar Villalonga.

En el pròleg, el professor Grimalt adverteix el lector contra una lectura inadequada de l’obra: “Al primer cop de vista pot semblar que té davant un sainet a l’estil dels que es representaven en l’època de l’auge de l’anomenat ‘teatre regional’. Mirat així, des de la primera escena li pareixerà que la seva qualitat és escassa, però Mort de Pipida no és un sainet i no deu tenir cap de les virtuts d’un sainet reeixit, sinó just al contrari: té els defectes d’un sainet dels més tronats, un repertori de tòpics i vulgaritats, sobretot verbals, mitjançant refranys i frases fetes de les més rebregades fins a arribar a l’esperpent.

Recordem que Villalonga no va veure mai representada cap de les seves obres a Mallorca; sembla, però, que amb aquesta i a instàncies del filòleg Manuel Sanchis hi hagué un intent d’acord amb la companyia Artis, aleshores capdavantera de l’activitat cultural de l’illa, perquè li representassin la comèdia. No els acabà de satisfer i el projecte no tirà endavant. Tal vegada ara, després que enguany s’hagi publicat, es podrà veure representat aquest treball inèdit de Llorenç Villalonga que, segons el professor Grimalt, “l’hauria de dirigir un director molt bo, perquè hauria d’entrar en el joc de Villalonga i entendre el to satíric de l’autor i de la seva afició per la caricatura esperpèntica, i la seva passió per la psicologia dels personatges, fet que el porta a brillar amb un argument paral·lel al de la novel·la Les fures.