Publicitat
Publicitat

TEMPORADA ALTA

Ricardo Bartís estrena a Girona 'El box' i reivindica el compromís ètic del teatre

La precarietat alimenta el millor teatre argentí

El director argentí Ricardo Bartís torna al festival Temporada Alta amb El box , un cop de puny contra la desmemòria política i el teatre banal. Defensa el seu teatre com un art "revelador" de veritats.

El discurs de Ricardo Bartís és tan compromès i diàfan que deixa els periodistes amb la boca oberta. Vestit amb un xandall, ahir va presentar l'espectacle que estrenarà al festival Temporada Alta, El box , a l'Espai La Pineda, de divendres a dissabte. És la segona peça d'una trilogia esportiva que va començar amb La pesca (que va venir a Girona el 2009) i que acabarà amb El futbol . "Darrere la idea de trilogia hi ha una part de broma, però també és una excusa per obligar-nos a produir. Quan treballes sense subvencions i fora del circuit comercial, la confiança en un mateix es debilita per la pròpia naturalesa i pels fracassos acumulats. Però... això ho diem com a excusa perquè abaixin la guàrdia i clavar-los un ganxo", provoca. Bartís sempre va a l'atac: "Els nostres espectacles sempre parlen del nostre país i la nostra cultura. El teatre està condemnat sempre a ser polític", defensa. A El box , la boxa és una metàfora dels cops que ha rebut l'Argentina i la generació dels 70. "És una festa impossible on vencedors i vençuts no poden estar junts perquè hi ha massa sang pel mig, per molt que la política negui els cops".

Bartís i els seus amics van fundar fa 25 anys, en un antic magatzem d'ambulàncies, un estudi teatral que s'ha convertit amb els anys en el més prestigiós de Buenos Aires. Van anomenar-lo Sportivo Teatral, també amb un punt foteta: "A l'Argentina és més fàcil parlar de futbol que de política, és un territori comú de pertinença i identitat. A més, té un rang de cosa menor, i per tant l'Sportivo pot dir les coses sense que adquireixin solemnitat, adoctrinament ni presumptuositat". I afegeix: "La precarietat és el nostre puntal estètic".

Per l'escola i per la seva impecable trajectòria -"Ens han ofert l'oro i el moro i mai l'hem acceptat", exhibeix- molts el qualifiquen com el pare de la dramatúrgia argentina contemporània que tan de moda està a Catalunya. "Però noms que aquí respecteu i admireu, com Veronese, Tolcachir i Daulte, jo no -etziba-. Hi ha un teatre que consolida el que ja existeix i n'hi ha un altre que està compromès amb el valor de l'escena, que s'allunya del que és banal i busca nous llenguatges".

I segueix el combat sense que ningú li estiri la llengua: " Volen domesticar el teatre i que quedi com un entreteniment culte, un peatge que s'ha de pagar. I hi ha un teatre diferent, l'únic possible en una època tan trista i inconsistent com aquesta. La bogeria ha arribat a un punt que hem perdut la capacitat de defensar-nos. La cultura fa que pensem que tot és més complicat del que és: que ens estan robant. Nosaltres ja hem estat conillets d'índies de l'FMI".