Barcelona‘Las personas del verbo. Contra Jaime Gil de Biedma’ TEATRE LLIURE 5 DE MAIG
Jaime Gil de Biedma volia ser, més que poeta, un poema. L’ovella negra de casa bona es va inventar el seu reflex poètic tot mirant-se al mirall trencat de la pròpia experiència. Així doncs, la seva obra és principalment autobiogràfica i aquest espectacle de Joan Ollé, Las personas del verbo, és una delicada elegia fruit de l’admiració que ens acosta les dues ànimes indestriables de l’home i el poeta. Es tracta d’una biografia a través de la seva obra amb una admirable feina del director, que ha filat el que escrivia i el que pensava Gil de Biedma en un viatge físic i emocional -des del seu naixement a Barcelona fins a la seva mort, víctima de la sida- en què lleugerament també s’entreveu la història d’aquest país anomenat Espanya.
Un cant a tres veus amb Mario Gas, Ivan Benet i Pep Munné en què es barregen fragments d’una gran part de la seva producció literària amb alguns testimonis d’aquells que el van conèixer, el van tractar, li van donar suport i fins i tot el van estimar. I, per a ell, que compartia estovalles i fricandó amb la música, Joan Ollé ha trobat en Judit Farrés la perfecta evocació de la musa, el contrapunt desapassionat de la feminitat, la veu sedosa que acarona el desballestat teatre de la vida per on passeja el poeta desdoblat en tres (el jove, l’adult i el vell) perquè, com deia, viure i morir és l’únic argument de l’obra.
Una filigrana que probablement no descobreix res que no es plasmés en la biografia de Miguel Dalmau o la posterior edició de la seva correspondència ( El argumento de la obra ), però té el gran mèrit de ser una autobiografia dictada pel mateix poeta: Gil de Biedma en primera persona del singular. Mario Gas és el millor de Las personas del verbo, qui fa volar la proposta i qui a la mitja part de les dues hores de la funció arrenca un entregat aplaudiment en “una de esas noches memorables de rara comunión ”.
