Un poderós drama sobre la fragilitat humana
Una parella de professors. Ella, la Fiona, imparteix classes a l'institut on estudia la seva filla Anna. Ell, el George, a la universitat. Una família aparentment normal. Tot, però, es veurà alterat per l'arribada d'un tercer: el Terry, germà del George, un etern adolescent, extravertit, d'un humanisme vital molt allunyat de la seriositat dels pares. El Terry és un home que viu la vida sense gaires horitzons, bevent-la com si cada dia fos l'últim.
Si existeix, encara no ho he trobat és la primera obra del britànic Nick Payne, estrenada a Londres i Nova York amb gran èxit, i que arriba a la Sala Beckett en una àgil traducció de Violeta Roca, unes molt bones interpretacions i una direcció precisa i imaginativa de Marilia Samper. Un drama amb cops d'humor sobre ànimes necessitades d'amor, molt ben dialogat.
Montse Germán sedueix especialment en el paper de la mare que es qüestiona la feina i la relació amb el marit: un patètic George al qual dóna vida amb molta gràcia Carles Gilabert. Abduït per la febre ecològica, ha oblidat gairebé la dona i la filla. Pau Roca està esplèndid com a Terry: visceral i molt creïble. Patricia García, la filla, víctima de bullying i que busca estimació, assumeix un paper difícil, però aconsegueix fer-nos totalment partícips dels seus conflictes interiors.
Una obra, doncs, en què tot funciona, i ho faria encara millor si la directora s'atrevís a retallar o constrènyer els últims vint minuts del drama, en què la informació és reiterativa. No ens faran cas, però si fos així, l'obra podria funcionar perfectament en un teatre comercial. Ah, i ja saben que en aquesta obra es paga en sortir i el que es vol, segons la satisfacció.
