Publicitat
Publicitat

ACTUALITAT CINEMATOGRÀFICA

El cine mut reapareix amb èxit a la cartellera amb títols com 'The artist' o 'La bendición de la tierra'

La perenne seducció del silenci

En un àmbit tan obsessionat per les últimes novetats tecnològiques com l'audiovisual, l'èxit de The artist és la notícia més desconcertant de l'any. Mut i en blanc i negre, el film recupera l'estil del cinema primitiu per retre-li homenatge a través d'una història d'amor ambientada al Hollywood clàssic, quan el cinema mut deixava pas al sonor.

The artist encapçala totes les travesses dels Oscars: té al darrere la maquinària promocional de la distribuïdora de Harvey Weinstein, que l'any passat es va fer un tip de guanyar premis amb El discurs del rei . Mentrestant, Hollywood no se'n sap avenir. En teoria, el cinema del futur havia de ser en tres dimensions o no hi hauria futur per al cinema. Com s'explica, llavors, el fenomen de The artist ?

"Son les històries i els personatges el que enamora el públic, i no pas l'estil de les pel·lícules", respon Òscar Pérez. Ell i Mia de Ribot són els directors de Hollywood talkies ,un documental sobre l'èxode d'actors, tècnics i cineastes espanyols a un Hollywood en transició cap al sonor on durant un temps es rodaven versions en altres llengües estrangeres de les seves pel·lícules. "Totes dues parlen del fracàs, de personatges que un dia ho tenen tot i l'endemà tot ho perden -diuen els directors-. Els personatges de Hollywood talkies van anar a la Meca del cinema pensant que es menjarien el món, però al final els van esborrar del mapa". Les versions poliglotes van desaparèixer quan el doblatge es va implantar a tot el món. "Amb l'arribada del sonor el cinema va perdre la innocència -reflexiona Pérez-. Es va convertir en un vehicle de transmissió d'ideologies. No és coincidència que els països on el doblatge està més arrelat siguin Espanya, Itàlia i Alemanya, tots tres amb un passat feixista", conclou.

Per arrodonir aquest revival de cinema mut a la cartellera s'hi ha afegit l'estrena de La bendición de la tierra , de Gunnar Sommerfeldt, un obscur clàssic del cinema noruec del 1921 que es donava per perdut i que ha sigut objecte d'una complicada restauració. L'espectador no militant pot pensar: cinema mut noruec, ara? "Sempre es parla de l'expressionisme alemany, però l'expressionisme nòrdic també existia", addueix Enric Pérez, propietari dels Cinemes Verdi i impulsor d'aquesta i d'altres iniciatives a contracorrent en la cartellera actual. "Els Verdi patim molt el Nadal, tot són estrenes comercials -explica-. Així que fa dos anys nosaltres vam decidir estrenar El silenci abans de Bach, de Pere Portabella, i va estar cinc mesos en cartell, va ser un gran èxit". La bendición de la tierra és, doncs, "l'aposta cultural" dels Verdi per a aquest Nadal. Això sí, Pérez vol deixar clar que el fenomen de The artist no ha tingut res a veure amb la decisió. "L'estrena ja estava tancada la primavera passada, ha estat pura coincidència", diu.

Coincidència o no, sembla que estem davant d'una tendència, que vindria a confirmar la futura estrena de la Blancanieves de Pablo Berger, una versió muda i en blanc i negre del conte, en què Marivel Verdú fa de bruixa. Inesperadament, el cinema mut ha pres la paraula.