26/10/2011

O la pàtria o el vel

3 min
O la pàtria o el vel

El títol d'aquesta crítica no és nostre. L'hem manllevat d'una obra de teatre que juga un paper important en aquesta novel·la, i que parla de la rebel·lió d'una dona turca davant la imposició del vel. El marc on es representa l'obra és una petita ciutat de províncies del nord-est de Turquia, aïllada per una tempesta de neu de tres dies. Tot el que hi passa a dins, i al voltant seu, enfronta el lector amb alguns dels seus miralls menys afavoridors: la incomprensió de l'altre, el paternalisme, la imposició.

Gràcies a la tasca de Bromera, que ens està acostant tota l'obra del premi Nobel turc del 2006, ens arriba ara Neu, escrita just fa deu anys (i acabada abans dels atemptats de l'11-S), però que ressona d'una manera extraordinària llegida ara, com a premonició, diagnòstic i constatació de la incomprensió mútua entre Orient i Occident. Si algú es pensa que té una opinió formada sobre la polèmica estrella quan parlem dels països islàmics -la polèmica de les dones i el vel- que llegeixiNeu immediatament: no només quedarà sepultat per l'increïble número de capes contradictòries que té la qüestió, sinó que en sortirà convençut que qualsevol afirmació categòrica feta des d'Occident és, com a mínim, agosarada.

La novel·la és més que un tractat sociològic. També és la història d'un home, Ka, que no troba mai el que busca. Arrenquem dins el cap de Ka, un poeta i periodista que fa un viatge en autocar des d'Istambul fins a Kars, la ciutat de la neu (en turc, kar vol dir, precisament, neu, i d'aquí li ve el nom a la ciutat). El viatge és lent, com tots els viatges en autocar, la ciutat és pobra i bruta, i els carrers sense asfaltar són plens d'homes que caminen d'un cafè a l'altre, i que s'esllangueixen sota implacables llums de neó. Ka ha viatjat fins allà per encàrrec d'un diari, per mirar d'esclarir una misteriosa epidèmia de suïcidis femenins que s'hi ha desencadenat des de fa un temps, i per cobrir les eleccions municipals que estan a punt de celebrar-s'hi. Però tot es revelarà molt més complex: a la ciutat hi ha radicals islamistes disposats a tot per fer prevaler les seves creences, hi ha activistes kurds, hi ha petges de l'Armènia esclafada pels mateixos turcs, hi ha una policia i un exèrcit que no sempre són a favor dels ciutadans, hi ha joves aspirants a novel·listes que volen ser com Ka, i hi ha, per donar un to més apassionat a tot plegat, l'antic amor de joventut de Ka, la bella Ipek, que el nostre poeta vol enamorar una altra vegada.

Una de les millors escenes del llibre reprodueix l'enregistrament de la conversa entre un professor d'institut que ha prohibit l'entrada d'unes noies amb vel a classe i el jove islamista radical que l'està a punt d'assassinar. La conversa queda enregistrada en una cinta que el professor duia lligada al cos, per consell dels serveis secrets turcs, i que el protagonista pot escoltar. Pamuk, gràcies a un diàleg llarg, emotiu i ple de contradiccions, aconsegueix posar-se a la pell dels dos personatges, i de les dues maneres d'entendre el món. Ens adonem que l'occidentalització de Turquia és sentida, alhora, com una necessitat i com una humiliació, com una renúncia dolorosa als vells costums i a les tradicions.

Ka camina, silenciós, sota les volves de neu i els trets dels soldats, i li arriben versos. Estructura els poemes com un cristall de neu, al centre del qual es posa ell mateix. Potser ens hauria agradat llegir-los, però Pamuk ens n'ensenya només alguns retalls. Per aquí és per on més fluixeja la novel·la, que s'allargassa una mica amb reflexions sobre la presència de Déu, la neu i el silenci, menys colpidores del que voldrien ser. Si som conscients que la novel·la avança a un ritme molt lent i contemplatiu, entrarem dins la doble ànima turca sense gairebé ni adonar-nos-en i, un cop llegit el llibre, no podrem deixar de veure Turquia com un animal ferit que es debat entre la tradició religiosa i la modernitat laica, una lluita que encara no ha viscut tots els assalts.

stats