Cultura 01/04/2011

La parla no anglesa, una categoria imprevisible

X. S.
1 min
El secreto de sus ojos (2009).

Barcelona.Què tenen en comú Els falsificadors (2007), Comiats (2008), En algun indret de l'Àfrica (2002) i Tsotsi (2005)? Totes quatre són pel·lícules amb certes bondats cinematogràfiques, una factura amable i vocació popular. Totes pertanyen a realitzadors sense gaire prestigi en els cercles cinematogràfics més exigents. I totes quatre van guanyar, per sorpresa, l'Oscar al millor film de parla no anglesa.

Teòrics favorits s'han vist molt sovint superats en aquesta categoria per altres films amb moltes menys possibilitats. L'any passat, per exemple, El secreto de sus ojos , de Juan José Campanella, es va imposar davant d'obres superiors en qualitat artística com La cinta blanca , de Michael Haneke, i Un profeta , de Jacques Audiard, respectivament Palma d'Or i Gran Premi del Jurat del Festival Cannes, i favorites a totes les travesses. Si a la categoria reina dels Oscars tot acostuma a estar dat i beneït, per què en aquesta altra regna l'imprevist?

Una explicació: a diferència de la majoria de categories, els acadèmics no poden votar el film de parla no anglesa si no acrediten haver vist les cinc pel·lícules nominades. Per això es fan sessions especials en diferents ciutats a les quals hi van acadèmics amb molt temps lliure. Enlloc de deixar-se portar pel que diuen les revistes i els mitjans de comunicació (les campanyes dels estudis funcionen), els acadèmics voten el que els surt de dins. Conclusió? Una ullada als primers guanyadors de la categoria resulta reveladora: La strada (1954) i Les nits de la Cabiria (1957), de Federico Fellini; El meu oncle (1958), de Jacques Tati; La font de la donzella (1959), d'Ingmar Bergman; etcètera. O bé el cinema ha anat a pitjor, o bé el gust de l'Acadèmia de Hollywood s'ha rovellat amb el pas del temps.

stats