Publicitat
Publicitat

Tinc les paraules que em mereixo

No descobreixo res si dic que l'art de la paraula està fet d'ecos mil·lenaris que teixeixen una harmonia infinita, i a la qual ens connectem sempre que fixem la mirada en una obra ben feta. I el que és fascinant és que cada veu deixa una petja intransferible, com l'empremta digital. En l'obra poètica Ragtime hi trobem les virtuts que han de conformar una veu poètica: l'ofici en l'ús dels recursos del llenguatge (artesania), la voluntat d'estil que fixa uns principis d'imaginació determinada (art) i una vida viscuda que aporta la matèria, l'onírica, la física i la metafísica (experiència). Que Francesc Garriga no és un nouvingut al món de les lletres catalanes tampoc és cosa que algú pugui ignorar. Si més no, si féssim l'exercici de llegir-lo com si no sabéssim qui és, no caldrien gaires pàgines per adonar-se que és un sènior de la poesia.

I, alerta, l'experiència, en poesia, no exclou la mirada ingènua, la llambregada lúcida. Perquè el poeta pot elaborar reflexions morals de volada greu sense deixar per això de tenir la mirada neta i clara de l'infant. Hi ha una línia invisible en la poesia catalana, tornant als ecos, que va d'Ausiàs March a Ferrater, de Maragall a Feliu Formosa, de Màrius Torres a Francesc Garriga, i que consti que no parlo de binomis, sinó de figures més complicades, que tindrien potser només visibilitat en una simulació, però que la poden tenir a la nostra oïda sense necessitat de construccions virtuals, aquesta línia que fa que Garriga sigui possible. En un Ragtime marcat per patrons iàmbics inapel·lables, amb deliberades irregularitats, amb decasíl·labs martipolians de dicció contundent, el poeta desenvolupa un discurs de densitat singular en què els grans temes van apareixent apuntats, d'una manera, si se'm permet la pedanteria, contrapuntística. En moviments rítmicament sostinguts, arribem a un dels punts àlgids, el gran poema llarg del llibre, sota advocació virgiliana, en memòria dels pares, amb la casa com a centre de l'existència i del tempus fugit.