BARCELONAPilar Rahola ataca per partida triple, aquest Sant Jordi: a Carta al meu fill adoptat (La Magrana) s'adreça "amb emoció viscuda" al Noè dotze anys després d'haver pres la decisió d'adoptar-lo; a En directe (Rosa dels Vents), contraposa opinions amb el seu inseparable company professional, Josep Cuní, i a Què pensa PilarRahola (Dèria) manté una sèrie de diàlegs "ponderats, tranquils i sòlids" amb Marc Pérez.
"Rahola és una de les intel·lectuals de més gruix del país -va dir ahir el periodista, durant la presentació de l'última de les tres novetats-. El gruix del que pensa se sap gràcies al contacte amb els mitjans. Parafrasejant Vicenç Villatoro, que ha escrit el pròleg del llibre, aquí volíem saber per què pensa el que pensa Pilar Rahola". Amb l'auditori de la Casa del Llibre de Rambla Catalunya ple a vessar, Rahola va engegar el discurs: "No sé si el que penso és important, però tenir una finestra diària en el món de l'opinió és un privilegi". Quan Pérez li va preguntar d'on treia les forces per respondre amb les paraules justes en moments de gran tensió, Rahola no va tremolar gens ni mica: "Em va l'adrenalina. Hi ha moltes coses que no sé fer, però explicar les meves opinions se'm dóna bé. Tot ho passo pel sedàs de la raó. Ja era líder de la meva classe, quan era petita..."
Una memòria satisfeta
El discurs de Rahola va apel·lar més d'una vegada a l'estat d'ànim cofoi d' El convidat que li va dedicar Albert Om fa uns mesos. Va recordar la importància del menjador de casa ("És el que em dóna força: quan em falti algú potser em trencaré"), va fer referència a alguns dels escriptors que la van marcar, com Salvador Espriu, Pere Calders i Joan Oliver ("Llibre que llegia, escriptor que volia conèixer") i va reivindicar la intel·ligència emocional com una de "les grans aportacions de les dones" durant el segle XX: "Abans d'escriure he de saber què vull dir i com em sento. Quan fa uns mesos vaig fer un elogi de la solitud estava sent sincera del tot. Encara que estigui tan exposada als mitjans, sóc bastant esquerpota. Necessito les meves estones d'aïllament". És en aquests moments d'isolament quan Rahola basteix el seu discurs, "honest i compromès". "Si miro enrere, des d'un punt de vista personal sóc una dona plena. Professionalment em sento lliure: he aconseguit el meu espai a la plaça", va afirmar.
Gairebé al final de la presentació, Rahola va interpel·lar els assistents: "No em pregunteu pel rei? Se n'ha anat a fer de Kipling amb el salacot a Botswana, el paradís dels diamants de sang, un país amb el qual Espanya no té cap relació diplomàtica. El rei és la marca d'un Estat; si no compleix, fora". Pocs dels assistents es van ennuegar, però Rahola ja tenia el pinyol final a punt: "Quan faig articles contundents, la gent s'impressiona. És la meva responsabilitat! El nostre és un país de llengües massa domesticades".
