MÚSICA

Tornen els Rolling Stones: És només 'rhythm and blues' però m’agrada

La banda homenaja els seus ‘bluesmen’ de capçalera a ‘Blue & Lonesome’, el primer disc d'estudi després d'onze anys

Els Rolling Stones al concert del 23 d’octubre A Las Vegas, Nevada. / MARCEL THOMAS / EFE

Més de cinc dècades després de formar-se com a banda, els Rolling Stones segueixen funcionant a còpia d’intuïcions, impulsos i química. Blue & Lonesome, l’àlbum del grup que es publica avui, existeix gràcies a un feliç accident o, com diu Keith Richards amb la seva rialla de pirata, “per obra i gràcia d’un ésser superior”. Tot va començar com un descans del seu propi material que, sense previ avís, es va convertir en un viatge al passat en tota regla: un retorn als seus dies com a banda de versions de blues, gravant la música en directe a l’estudi i enregistrant un àlbum sencer en tres dies.

Parlar del disc fa somriure els membres del grup durant una de les moltes entrevistes que van concedir pocs dies abans d’actuar al festival Desert Trip, a Indio, Califòrnia. “Aquest disc és el que sempre havia volgut que fessin els Stones -diu el bateria, Charlie Watts-. És el que fem millor i el que fèiem quan vam començar a tocar junts”. Durant la conversa, els Stones es comporten segons els seus rols establerts: Watts és el modest i sol·lícit, Ronnie Wood encara sembla el nou membre de la banda (s’hi va afegir el 1975), Richards és el despreocupat amant de la música d’arrel i Mick Jagger l’extravertit que té cura dels detalls.

Blue & Lonesome no inclou cap dels les noves cançons de Jagger i Richards en què el grup ha treballat de manera intermitent durant l’última dècada. Els Stones han mirat d’aprofitar l’impuls del directe programant sessions de gravació al final de les gires, però les noves cançons, admet Jagger arrufant les celles, només sumen “la meitat d’un àlbum”. En canvi, Blue & Lonesome reuneix una dotzena de temes de blues que van ser gravats originalment a meitat dels anys 50 per titans com Howlin’ Wolf, Little Walter i Jimmy Reed. Va ser la gran era del blues elèctric de Chicago: una versió modernitzada, urbana i amplificada de la música del sud profund dels Estats Units. “Aquests paios estaven inventant l’estil -afirma Richards-. No tenien res en què recolzar-se, només unes noves guitarres i amplificadors, i es deixaven portar pel que sentien. És un període amb el qual ens identifiquem perquè pots escoltar com es provoquen els uns als altres sense tenir clar cap on van”.

“Encara escolto blues”

L’estil amb prou feines tenia una dècada quan va transformar les vides d’uns adolescents anglesos que es convertirien en els Rolling Stones i de tota una generació de músics d’arreu del món. La resta és història del rock. Trasplantat, vampiritzat, venerat, redescobert i fins i tot saquejat, el blues es va convertir en un dels fonaments del rock, tot i que la seva influència s’ha anat esvaint en les últimes dècades. “La música ha canviat -apunta Jagger-. El que ens emociona avui dia no és el mateix que ens emocionava abans. Però el blues conserva alguna cosa especial. M’agraden molts tipus de música i encara escolto blues”. Les cançons de Blue & Lonesome, de fet, eren totes a l’iPod del cantant.

Fa mig segle, tocar velles cançons de blues era un acte de preservació i reivindicació, i els Stones sempre van tenir molta cura d’acreditar les seves fonts. “Coneixem les cançons des de fa 50 anys -assegura Jagger-. És un idioma après. És com si jo cantés en italià. Si ho hagués estat fent des de fa mig segle, no em preguntaries: «Com et sents cantant en italià?» El disc és un homenatge a la gent que hem estimat des que érem uns marrecs. Puc entendre que a algú li sembli vagament incorrecte que toquem blues, però sempre ho hem fet. I els artistes homenatjats mai no s’han queixat”.

Blue & Lonesome va ser enregistrat fa prop d’un any. Preparant les sessions de gravació, Richards recorda que va escriure un e-mail a Wood per demanar-li que s’aprengués el tema Blue and lonesome, del cantant i harmonista de Louisiana Little Walter. “Si el Keith et diu una cosa així, és que hi ha una bona raó -afirma Don Was, el coproductor habitual dels Stones-. No crec que vingués amb la idea de fer un disc de blues, sinó d’aplicar els principis de Blue and lonesome al que estàvem fent”.

Un estudi de música clàssica

Les sessions van tenir lloc als British Grove Studios de Mark Knopfler. Els Stones gravaven plegats en una gran sala amb un equip que habitualment es fa servir per enregistrar música clàssica: un aparell de tres braços anomenat Decca Tree que captura amb micròfons tot el que escolta el director d’orquestra. És un equipament amb una configuració deliberadament antiquada i no està pensat per enregistrar instruments per separat. La banda se sentia “una mica insegura de l’estudi i el so”, recorda Richards, així que es van recolzar en el blues. “Vaig mirar el Ronnie i em va dir: « Deixem estar el material nou i primer escalfem una mica l’habitació. Toquem Blue and lonesome”. I de sobte, allà hi havia el so. I era bo de collons! El Mick es va girar i va dir que toquéssim Commit a crime de Howlin’ Wolf, i tot va anar rodat. Sense pensar-s’ho, el Mick va pujar a aquest tren que domina de meravella”. Richards recorda que va pensar: “Segueix, no paris! No m’importa quantes en toquem, s’ha d’aprofitar que el Mick està d’humor”. I riu. “Simplement va passar. És el més sorprenent i el més bonic de tot plegat”.

Al final de la sessió, els Stones havien enregistrat cinc cançons. “Ningú va dir: «Hauríem de fer un àlbum de blues» -recorda Was-. No li dius res a algú quan està llançant la pilota, quan encara està jugant el partit”. Així i tot, el productor va suggerir-li a Jagger que triés més cançons. Els membres del grup que no les coneixien les van aprendre al llarg del cap de setmana. I, casualitats de la vida, Eric Clapton també era al British Grove fent mescles i en un parell de temes es va afegir a improvisar amb la guitarra. Richards estava content de “deixar-se portar i decidir després què calia fer amb tot allò”. “Va ser només al final, quan vam tenir els 12 temes, que el Mick va dir: «Això és un disc. No es pot trossejar»”. Wood recorda que va rebre un missatge de text de Jagger que deia: “Els temes de blues sonen realment bé”. “Vaig pensar: «¿És aquest el Mick que jo conec?» Perquè ell mai de la vida diu que les coses estan anant bé”.

Un repertori gens obvi

Els originals de Blue & Lonesome no són clàssics evidents sinó temes de fons de catàleg. La cançó triada de Jimmy Reed, per exemple, no és Big boss man sinó la més fosca i melancòlica Little rain. De Howlin’ Wolf, Jagger ha elegit dues històries de conflicte romàntic i ritme agitat com Just like I treat you i Commit a crime. De cançons de Little Walter n’hi ha quatre al disc, ja que encaixen de manera natural en el rang vocal de Jagger i li permeten tocar l’harmònica. Moltes de les cançons no s’ajusten als 12 compassos normatius del blues: n’hi ha que afegeixen i eliminen un temps i en algunes la veu arrenca inesperadament. En versionar aquests temes, els músics de blues moderns sovint eliminen aquests detalls excèntrics, però els Stones els mantenen. “No és com la música rock o de bateries programades”, diu Jagger. “Vibra d’una manera estranya i cada compàs és diferent. Quan es toca de la manera apropiada, aquesta música té cops de volant, té dinàmica”.

Després de més d’una dècada sense enregistrar nova música, Blue & Lonesome també pot servir per relaxar els Stones de cara a gravar nou material. Les sessions del pròxim àlbum d’estudi encara estan en progrés. “Vam gravar alguna cosa després d’enregistrar això -diu Jagger-. Jo deia: «D’acord, toquem. Són només tres acords, toquem-ho, deixem de donar-hi voltes. Simplement imagineu-vos que és un blues»”.

Les versions originals de ‘Blue & Lonesome’

Just your fool

Little Walter (1960)

Commit a crime

Howlin’ Wolf (1966)

Blue and lonesome

Little Walter (1959)

All of your love

Magic Sam (1967)

I gotta go

Little Walter (1955)

Everybody know about

my good thing

Little Johnny Taylor (1971)

Ride ‘em on down

Eddie Taylor (1955)

Hate to see you go

Little Walter (1955)

Hoo doo blues

Lightnin’ Slim (1958)

Little rain

Jimmy Reed (1957)

Just like I treat you

Howlin’ Wolf (1961)

I can’t quit you baby

Otis Rush (1956)