Publicitat
Publicitat

LES ESTRENES DE LA SETMANA

Després de 'Sucker punch' arriba 'Hanna', una pel·lícula d'acció protagonitzada per una adolescent

Les noies agafen les armes

L' estrena de Hanna , el film amb què el director Joe Wright ( Expiació ) deixa enrere els seus drames d'època i fa un gir estilístic de 180º cap a un cinema d'acció dinàmic i efervescent, a cavall dels ritmes ondulants dels Chemicals Brothers, és una mostra de la consolidació d'un nou arquetip d'heroi d'acció a Hollywood: les noies.

Si els 80 van suposar l'apoteosi de l'heroi amb sobredosi d'esteroides, una projecció idealitzada i corregida als temps de l'ideari polític de Reagan, l'última dècada ha vist com la presència de dones en rols protagonistes dins del cinema d'acció ha deixat de ser notícia. I no és tan sols que la noia de torn participi activament en l'acció en comptes d'esperar que els homes se'n facin càrrec; avui dia s'accepta amb naturalitat que una actriu s'especialitzi a interpretar personatges de cinema d'acció, com és el cas de Milla Jovovich, protagonista de les quatre parts de la brutal saga Resident evil i de films com Ultraviolet (2006).

Dones molt poderoses

La novetat no rau aquí en el fet que la dona assumeixi rols tradicionalment masculins, circumstància explorada pel cinema fins a la sacietat, sinó en la incorporació de la dona a les trinxeres del cinema d'acció, de sempre un club masculí, exclusiu i orgullosament misogin. Històricament hi ha hagut excepcions, esclar, i aquí hauríem de citar títols clàssics com La dona pirata (Jacques Tourneur, 1951) i Quaranta pistoles (Samuel Fuller, 1957), o fins i tot aquell deliri pop de Roger Vadim amb una sexi Jane Fonda, Barbarella (1968).

Però si parlem del Hollywood contemporani, el punt d'inflexió que va canviar les regles del joc va ser l'estrena de l' Alien (1979) de Ridley Scott i de la seva continuació, Aliens (1986), aquest ja un film d'acció en tota regla. Amb la complicitat de James Cameron, Sigourney Weaver va construir un nou cànon d'heroïna, no mancada de feminitat però sí força asexuada, que envoltada de marines de l'exèrcit prenia la responsabilitat d'eliminar el monstre. Tot i el precedent, els anys 80 van continuar amb l'hegemonia dels herois masculins amb excés de testosterona fins que el francès Luc Besson va recollir el testimoni i va aconseguir un gran èxit amb Nikita (1990), que va donar pas a una sèrie de televisió i un remake nord-americà.

Quentin Tarantino també va posar el seu gra de sorra amb les dues parts de Kill Bill (2003 i 2004), el monumental díptic de venjança, que venia precedit per l'estupenda Jackie Brown (1997), protagonitzada per una madura Pam Grier, una elecció amb què Tarantino reconeixia la importància del cinema blaxploitation en la incorporació de la dona al cinema de gènere.

Però l'esdeveniment clau que atorga legitimitat a les actrius en el cinema d'acció de cara a la indústria són els més de 100 milions d'euros que recapta Tomb raider (2001), un producte de laboratori (videojoc popular + Angelina Jolie) que dóna validesa al suculent binomi de pits i trets.

'Sucker punch' contra 'Hanna'

Amb Hanna arriba una nova singularitat: la protagonista (Saoirse Ronan) és ara una adolescent que no vol ni pot relacionar-se amb els adults en l'àmbit sexual. La seva presència no suposa ja un atractiu eròtic per al públic masculí, sinó més aviat un reclam per a les adolescents, que es poden identificar amb ella. En general, els films de clara vocació industrial ( Tomb raider, Els àngels de Charlie ) han subratllat la dimensió sexual dels personatges femenins, a diferència dels títols de Tarantino i Cameron o de sèries com Àlies i Buffy, la caçavampirs .

Sucker punch comparteix en part la singularitat de Hanna : les seves protagonistes són també molt joves, si bé no tant com Saoirse Ronan. El film de Zack Snyder, però, pren la direcció contrària pel que fa a la sexualitat dels personatges, aquí potenciada i subratllada per una estètica entre col·legial i sadomasoquista que és de difícil encaix en una pel·lícula plantejada com una fantasia alliberadora d'una realitat sòrdida i violenta. Snyder vesteix les seves heroïnes de meuques cyberpunk i converteix la pel·lícula en un videojoc al servei de l'imaginari eròtic d'un adolescent. Sigui com sigui, Hanna no és un film més interessant per tenir una protagonista asexuada, però sí més coherent com a proposta i més respectuós amb els seus propis personat ges.