Publicitat
Publicitat

Quan no saber dibuixar no és cap problema

Quatre autors fan virtut del defecte: demostren que, en el còmic, la tècnica importa menys que comunicar bé

“Vaig trigar uns anys a pintar com Rafael, però em va costar tota una vida aprendre a dibuixar com un nen”. La cita de Pablo Picasso serveix per recordar que, en l’art, la frontera entre la sofisticació i la simplicitat de vegades és més estreta del que sembla. La frase “Això sembla dibuixat per un nen de 4 anys” no només s’ha pronunciat davant d’obres de Tàpies o Miró, sinó també en relació a còmics publicats per algunes de les editorials més interessants del moment.

Xabi Tolosa (1987) segur que ho ha sentit més d’una vegada. Esto se ha hecho mil veces (2013) és una recopilació de pàgines que Tolosa va publicar al seu blog, reflexions en forma de pinzellada costumista dibuixades a boli, amb més text que altra cosa, i alguns dibuixos que no amaguen l’absoluta falta de perícia tècnica. “Jo no sé dibuixar, però tant m’és –explica Tolosa–. De fet, si les dibuixés un bon dibuixant potser no farien gràcia. Part de la gràcia és que no tens la sensació que un autor dibuixi un còmic, sinó que un col·lega t’explica una història”.

Com els punks que van agafar la guitarra el 1977 després de veure un concert dels Sex Pistols tot i no saber cap acord, Tolosa no té vergonya. “Jo dibuixo perquè em distreu i m’ho passo bé. Però mai de la vida m’hauria imaginat que ho recopilarien en un llibre”. Ara li plouen els elogis de la premsa especialitzada i fins i tot comparacions amb Juanjo Sáez, el seu particular Johnny Rotten. “Juanjo Sáez m’agradava molt –confessa–. Potser em va ajudar a veure que es podien fer coses sense dibuixar bé. Tot i que, al cap i a la fi, ell ho fa molt bé, perquè tot el que dibuixa es pot reconèixer”.

El mateix Juanjo Sáez s’ha fet un fart de sentir que el que dibuixa ho podria fer un nen. “Ho vaig assumir sense problemes des del principi, és part del joc –recorda el dibuixant–. Però ja ve d’abans. Si Mariscal encara ha de sentir-ho avui dia...” Amb la seva gràfica d’aparença naïf i, de vegades, intencions enverinades, Sáez ja ha publicat quatre llibres a Mondadori –entre els quals, Viviendo del cuento i El arte–, i en prepara un de cinquè, Crisis (de ansiedad), en què recopilarà els acudits sobre la crisi que ha escrit per a l’ARA en els últims dos anys, barrejats amb crisis personals i familiars de collita pròpia. “És el que passa quan fas actualitat, que et surten coses molt negatives –riu Sáez–, però al final acaba bé”.

Segons Sáez, el que compta en el còmic és “tenir alguna cosa a explicar, no pas dibuixar bé”. Sigui com sigui, què significa dibuixar bé? “Potser dibuixar bé és comunicar bé –raona–. La resta és virtuosisme, que no necessàriament ajuda a comunicar. A mi, per exemple, m’interessa el disseny gràfic i la senyalística, i, des d’aquests valors, prima la comunicació del missatge i la tècnica passa a un segon pla”.
A Viviendo del cuento Sáez ja va fer el seu manifest sobre el requisit per dir-se dibuixant: “Ha de ser algú capaç de representar a la seva manera, bona o dolenta, tot el que vulgui explicar”. Per ell, tenir un estil determinat no ha de limitar expressivament un autor.

“M’encantaria dibuixar una història d’Els quatre fantàstics, segur que seria molt graciós!”, diu. L’any passat, de fet, Sáez va encarregar-se del dibuix d’una nova versió d’Hazañas bélicas. “Va quedar una cosa rara però interessant –diu ell–. Ara, que no em demanin anatomia, que no tinc paciència”.

Retallar i enganxar

Al costat de la vinyeta de Viviendo del cuento sobre què vol dir ser dibuixant, Sáez bramava contra els dibuixants que només copiaven i calcaven. Un dia, una noia se li va plantar al davant i va dir-li: “Tio, jo sóc exactament la persona que criticaves!” Raquel Córcoles (Reus, 1986) s’ha fet un nom com a Moderna de Poble en el panorama del còmic fent precisament això: calcar i copiar. Però no ho amaga pas. “Sempre que m’han presentat com a il·lustradora jo he dit que d’il·lustradora res, jo no sé dibuixar”, diu sense embuts. Tot va començar fa uns anys, quan es va presentar a una beca de còmic. “El dissenyador gràfic de l’agència on treballava em va ensenyar quatre coses, i endavant”. Ella va fer a mà el primer personatge i la resta amb l’Illustrator. “Si no existís, no podria dibuixar res”, confessa.

Autora d’obres d’èxit com Moderna de poble o el més recent Els ‘capullos’ no regalen flors, Córcoles es considera més autora de còmics que dibuixant. “Vaig estar molt temps buscant un estil que funcionés i no fos gaire elaborat –explica–. Al principi, si havia de dibuixar una mà, la buscava a Google i la copiava o la calcava. Vaig estar dos mesos per fer les tres vinyetes de la beca. Ara, més que aprendre a dibuixar, he après a fer servir l’Illustrator. I ja no trigo dues hores a fer una mà”.

La metodologia de Carlos de Diego és diferent. El barceloní, que amb Carlo Padial forma part del duet d’agitadors audiovisuals Pioneros del Siglo XXI, ha publicat recentment Grandes verdades de la humanidad, un misteriós i sorprenent culebró fantàstic en què els seus personatges llueixen cares sortides d’altres còmics. “Faig servir els altres còmics com els rapers utilitzen els samplers, introduint-los en un discurs que no hi té res a veure –explica–. La majoria són còmics antics que trobo al Mercat de Sant Antoni, obres d’encàrrec d’Ediciones Toray o Hazañas bélicas que en general no tenen cap qualitat però sí una estètica que m’agrada”. De Diego barreja l’estètica de les cares amb cossos i fons d’estil Bruguera, i crea un resultat únic. “Els cossos sí que els dibuixo jo, perquè és més ràpid que retallar-los –diu ell–. I no sempre trobo el que vull: Stalin i David Lynch els vaig haver de fer jo. Dibuixo més del que sembla, però si fos per mi dibuixaria molt menys”.

No es considera un “dibuixant convencional”: per ell, el dibuix és només “un vehicle” per explicar les seves històries. “El còmic és molt més que dibuixos bonics i lletres, és un mitjà molt més lliure i complex –afirma De Diego–. L’Ivà, per exemple, em sembla un grandíssim dibuixant de còmics, i tothom l’ha criticat sempre. Però el mateix et diria de Vázquez o Lauzier”.