Publicitat
Publicitat

43 VOLL-DAMM FESTIVAL INTERNACIONAL DE JAZZ

Els músics aixequen el concert d'Eliane Elias

ELIANE ELIAS 

TEATRE COLISEUM

DIVENDRES 4

Si algú tenia curiositat per sentir com sonava en directe el Light my fire dels Doors a mans d'Eliane Elias, divendres va sortir amb un pam de nas. Per ara, caldrà conformar-se amb la versió que la cantant i pianista brasilera inclou en el seu últim llarga durada, que per cert du el títol d'aquesta cançó. És llàstima, perquè es tracta d'una lectura suggeridora, a un tempo molt més lent que l'original i amb una guitarra distorsionada de fons que defuig la típica revisió superficial.

El concert d'Elias va anar per altres camins i de seguida es va fer evident que assistiríem a un recital molt més clàssic, amb les corresponents dosis de jazz mainstream i bossa nova. No és nou. El que fa Eliane Elias és deutor de la tradició iniciada per Antonio Carlos Jobim, que fusionava ritmes brasilers amb músiques populars nord-americanes de la dècada dels cinquanta.

Durant la primera part del concert van sonar composicions de Gilberto Gil, Jobim i Gershwin, amb les rodes de solos corresponents i en alguns moments en format de piano trio, quan el guitarrista Rubens de la Corte abandonava l'escenari. No fou fins a partir de la segona meitat que el concert va començar a prendre volada. A Rosa morena, Elias va aixecar-se de la banqueta per poder ballar mentre cantava i a What about thehHeart (Bate Bate), cançó nominada a un Grammy, va oferir un enèrgic solo de piano que va servir per trencar certa sensació de distància amb el públic.

Desafinado, un clàssic molt conegut entre els assistents, va propiciar un dels millors moments del recital: el solo de contrabaix amb arc de Marc Johnson, només amb un lleu acompanyament de piano. Com si haguessin deixat el millor pel final, encara quedava per sentir el magnífic solo de bateria protagonitzat per Rafael Barata. Fou l'evidència que els músics d'Eliane Elias ofereixen moltes més possibilitats de les que es van poder veure en un concert excessivament conservador i que fins i tot va incloure, als bisos, un previsible Garota de Ipanema.