Només tres certeses i mitja: lloc i hora de l'espectacle, l'autoria i el títol provisional. Dos quarts de nou del vespre, Teatre Lliure de Gràcia, convoca Lluïsa Cunillé. Títol provisional: Carta Blanca a Lluïsa Cunillé . Tota la resta és misteri. El full del repartiment es lliurarà al públic quan finalitzi la funció. Disposició a la italiana. Escenari-tarima, pràcticament nu. Cinc cadires d'ebenisteria daurada tornejada, cinc faristols. La penombra deixa entreveure un mantó de Manila sobre una cadira. Abaixen els llums de sala. Entren les ombres dels intèrprets. Un quartet de corda i una dona vestida, de talons a barret, de cupletista de daguerreotip de fin-de-siècle . Ritardo còmic dels músics a l'espera de l'entrada de la cupletista. Es fa esperar. Rialles. Per fi parla, i canta. Tessitura de soprano.
L'espectador comença a intuir que no assisteix a Libración II . Neix un altre consens sorprès a la sala: Cunillé fa comèdia. El que observen i escolten amb diversió creixent s'assembla més a Assajant Pitarra o La corte del faraón , els sainets sicalíptics compartits amb Xavier Albertí ( El dúo de la Africana, Crónica sentimental de España, De Manolo a Escobar , Tórtola València ). Desconcert. Resulta que Cunillé no és la dramaturga críptica intermitentment adduïda per les passions de varieté d'Albertí, un activista del music-hall convençut de la recuperació del gènere ínfim a Barcelona. Aquest espectacle -un viatge còmic i musical pel Paral·lel i les seves edats d'or- llueix tres vegades la signatura de Cunillé. Seus són els textos, la dramatúrgia, la direcció. Molta autoria per pensar en una maternitat delegada. Quin percentatge de Cunillé hi havia en tots aquells muntatges tan densament frívols que semblaven dominats per la reivindicació d'Albertí? Pel que sembla, molt més del que es podien imaginar, i fins i tot voldrien reconèixer, els fidels admiradors d'una autora que segueix el model Greta Garbo en la seva relació enigmàtica amb el públic. Com la Garbo, ara es pot afirmar que Cunillé també riu, encara que sigui a través de tercers.
Un cop constatada i assumida la seva vis cabaretera, l'atenció torna a Carta Blanca a Lluïsa Cunillé: La Pajarera , el títol complet d'aquest espectacle-epifania. Per ser una versió de cambra de Follies de Sondheim li falta nostàlgia, encara que el títol situa l'espai imaginari en els orígens del Molino. Com a teatre, neix el 1898 amb el nom de La Pajarera Catalana. Fins a aquestes arrels toca el Quartet Psicalíptic i canta Maria Hinojosa les coplillas i anuncis de bàlsams i elixirs. Després avança amb gestos de complicitat fins al regnat de Raquel Meller i el mestre Padilla, i acaba encesa de cotilla als albors dels cinquanta, a punt per ser carnalment retratada per a la posteritat per Foto Rambles. I no hi ha enyorança. El que hi ha és una aposta per a la immortalitat del gènere, amb un sentit contemporani de la performance cabaretera que faria somriure primer a Sebastià Gasch i després a Joan Brossa, encantats de veure a l'escenari una soprano bòrnia i el seu ou-ull. Brossa. Cantonada Brossa . Recorden? Teatre Lliure, 1999. La història del teatre és una familiar espiral d'inspiració.
Passat l'efecte sorpresa, inhalat l'additiu èter de l'alternativa teatral sandonguera , queda la ressaca d'un muntatge que sobredimensiona el seu misteri. Va ser divertit mentre va durar. Ara sabem que la Cunillé es mou amb desimboltura entre cuplets i entremesos i que l'aliança amb l'Albertí en projectes de gènere d'opereta és més equilibrada del que suposàvem. Això ja està registrat. També que La Pajarera és una frivolité que no deixa pòsit, com sí que va deixar -pel seu radical desvergonyiment- la subversiva revisió de La corte del faraón . Quasi, quasi, millor el misteri austrohongarès, com deia Berlanga.
