Cultura 21/08/2017

La Miró es deixa arrossegar per l’efecte dòmino

El centre celebra el 30è aniversari del vídeo ‘The way things go’ amb una exposició d’artistes nascuts als 80

Antoni Ribas Tur
4 min
La miró es deixa arrossegar per l’efecte dòmino

BarcelonaA vegades el més innovador no és voler ser original sinó portar al terreny de l’art una idea que ja existia, com és el cas de l’obra més emblemàtica del duet d’artistes suïssos format per Peter Fischli i David Weiss. The way things go consisteix en un pla seqüència de mitja hora que documenta la típica reacció en cadena. Però, en lloc de fitxes de dòmino, els artistes la van dur a terme amb objectes casolans de tota mena i reaccions químiques. A més, l’interior tronat on es desenvolupa és un cop de puny al cub blanc de les sales dels museus. “Va ser una obra molt trencadora”, explica la directora de projectes de la Fundació Joan Miró, Martina Millà, que ha organitzat una exposició, de la qual és comissària juntament amb l’artista Serafín Álvarez, per esbrinar quin impacte ha tingut la peça en els artistes nascuts als anys 80. El gruix de la mostra, titulada The way things do, és un conjunt d’obres del mateix Álvarez, Daniel Jacoby i Yu Araki, i Cécile B. Evans. The way things go és la cirereta final.

“Hem creat un marc cronològic que ens permet reflexionar sobre els 80 com una dècada frontissa. Hem volgut mirar l’obra des de la perspectiva d’artistes que no tenen records d’aquella època però que estan influenciats per l’obra de Fischli i David Weiss”, explica Millà. “La pel·lícula es mereixia una posada en qüestió, una revisitació. La perspectiva ens permet veure-hi noves lectures”, subratlla. The way things go es va estrenar a la Documenta 8 i al llarg dels anys s’ha convertit en un clàssic. No es va fer tota en una sola presa sinó que hi ha una vintena de plànols, les costures dels quals són visibles si s’hi posa atenció perquè els artistes no les van voler amagar. Per a la comissària, la pel·lícula és “una síntesi de l’art des de després de la Segona Guerra Mundial”. Concretament, creu que els diferents elements que apareixen al llarg de la pel·lícula reflecteixen referents com l’ arte povera i l’art matèric.

Una gran bola ho arrossega tot

Les obres de Serafín Álvarez, Daniel Jacoby i Yu Araki i Cécile B. Evans no estan relacionades de manera explícita amb The way things go ni en són un comentari. En aquest sentit és un encert que els comissaris no les envoltin de gaire teoria i confiïn en el potencial que tenen per comunicar-se amb el públic. La més impactant és una de les d’Álvarez, titulada One step closer to the finest starry sky, que està inspirada en el videojoc Katamari Damacy. A l’obra de Fischli i David Weiss s’encadenen els efectes de la bola, mentre que el videojoc està protagonitzat per una gran esfera que s’emporta tot el que toca. Álvarez, que està fascinant per la ciència-ficció i els fenòmens dels fans, ha fet una gran bola de quatre metres de diàmetre plena de figures d’acció i marxandatge de personatges com les tortugues Ninja, Star Wars i els Pokémon, entre molts altres. “Dono una visió materialista de com els fans es relacionen amb aquests relats”, diu l’artista. “ Katamari Damacy no va tenir èxit quan va aparèixer, però el MoMA el va comprar per a la seva col·lecció”, afegeix.

El vídeo Mountain Plain Mountain és la primera col·laboració entre l’artista xilè Daniel Jacoby i el japonès Yu Araki. La pantalla és de tela i es mou al llarg d’un raïl penjant del sostre. Es pot pensar que han volgut passar a net el reguitzell d’objectes de l’obra de Fischli i David Weiss, però val la pena dedicar una mica de temps a la peça per veure que també es un treball explosiu. El punt de partida de Mountain Plain Mountain són les curses de cavalls tradicionals Ban’ei, on deu cavalls de tir arrosseguen carros plens de ferro per un circuit ple d’obstacles. Per aconseguir-ho, com a The way things go, cal administrar les energies, però a aquest parell d’artistes sembla que els ha interessat més l’humor de la peça. No mostren la cursa, sinó imatges dels preparatius i del món que els envolta. Quan arriba el moment de veure la cursa només se sent una cridòria que tradueixen en un bombardeig de colors i de transcripcions fragmentades del que diuen els participants.

L’última peça del recorregut és una ostentació de tecnologia, si se la compara amb la de Fischli i David Weiss. La nord-americana Cécile B. Evans presenta una obra de teatre virtual, amb robots i amb senyals a temps real, basada en un treball anterior que l’artista va presentar a la Tate Liverpool l’any passat. La peça porta per títol Leaks i parla de la fragilitat i també de la relació entre les imatges físiques i les virtuals. Segons Serafín Álvarez, analitza el pes de les noves tecnologies en com “hem de sentir, relacionar-nos i gestionar les nostres emocions”. A l’origen també hi ha una altra al·lusió al fenomen dels fans, centrat en la preocupació desmesurada dels seguidors de la youtuber Marina Joyce pel seu estat de salut.

stats