Publicitat
Publicitat

Una mirada promíscua sobre Tàpies

La fundació de l'artista posa la seva obra en diàleg amb la de 40 autors a 'Contra Tàpies'

Si avui Antoni Tàpies tingués vint anys, potser seria un rebel o hauria acampat a la plaça Catalunya amb els indignats . En lloc dels murs -una de les grans metàfores del seu univers- o les parets en què es van penjar els nombrosos cartells que va crear, el seu espai d'acció seria el carrer. Aquest canvi de perspectiva en la manera de mirar la seva obra és la clau de Contra Tàpies , l'exposició que els comissaris Valentín Roma i Laurence Rassel, la directora de la fundació de l'artista, presenten a partir d'avui a la fundació. "El contra del títol s'ha d'entendre en el sentit literal de la paraula, com una proximitat màxima, abrasiva, amb la seva obra i des del gest urgent de sortir del que és tapià, dels clixés que l'envolten -perquè s'ha convertit gairebé en un gènere-, per tornar a mirar Tàpies", va afirmar Roma. Aquest projecte, va afegir, té "una voluntat fundacional" i té com a objectiu "desplegar tota la complexitat i la riquesa de l'obra de Tàpies i obrir noves portes" en la lectura del seu llegat. Contra Tàpies es va plantejar primer com un llibre i s'ha pogut desenvolupar com a exposició gràcies als préstecs de la família Tàpies, de col·leccionistes particulars, de la mateixa Fundació i de museus com Artium, el Macba i el Museu Reina Sofia i la col·lecció d'art contemporani de La Caixa.

Des del finals dels anys 60, l'obra de l'autor de L'esperit català "va començar a interpretar-se com un tot, d'una sola manera, sense posar-la en contacte amb les obres d'altres artistes -explicava ahir Valentín Roma-. Va ser una decisió dels comissaris. Tàpies va ser vist de manera autàrquica i en cicles historicistes". Per trencar amb aquesta inèrcia i reactivar el seu llegat en ple segle XXI, Valentín Roma i Laurence Rassel han posat les obres de Tàpies en contacte amb les de 40 artistes nacionals i internacionals, del seu temps i de generacions més joves, com Gerhard Richter, Joseph Beuys, Dan Graham, Gary Hill, Marcel Broodthaers, Pier Paolo Pasolini, David Hockney, Bruce Nauman i Thomas Hirschhorn. L'exposició vol recordar que Tàpies va treballar en paral·lel en moviments com el pop art , la pintura dels anys 80, l'expressionisme germànic o el neorealisme italià. Les més recents són sis peces que tenen Tàpies com a objecte de treball i que Isaías Griñolo, Pep Agut, Álvaro Perdices, Luis Guerra i el duet d'artistes format per Usue Arrieta i Vicente Vázquez han creat expressament per a l'exposició.

El vessant més públic i polític del pensament de Tàpies ressona a la pel·lícula El carrer , de Joan Colom; en la fotografia d'un dels característics murs serrats de Gordon Matta-Clark; en la imatge d'un grafiti infantil fet damunt l'asfalt, de Helen Levitt; i en Allí está la pared , la instal·lació d'Isaías Griñolo. "És una peça sobre la cultura popular, sobre la gent que surt al carrer per expressar-se, que pren el carrer en el sentit més plàstic i polític, i també aborda diferents moment de la biografia política de Tàpies", va subratllar el comissari.

Les obres de Tàpies incloses a la mostra, algunes de les quals poc vistes i inèdites, daten d'entre els anys 50 i el 2011. Valentín Roma i Laurence Rassel han volgut recordar l'impacte que el primer viatge que va fer a París va tenir en la seva obra amb una petita antologia de pintura francesa, formada per peces de Jean Dubuffet, Otto Wols, Hans Hartung i Georges Mathieu. "Quan Tàpies va viatjar a París, va poder contemplar l'última gran pintura europea i va sentir una fascinació molt forta", va dir Roma.

Relacions fèrtils i inesperades

Els comissaris han treballat amb el llibre d'Antoni Tàpies Memòria personal com a full de ruta, i han desenvolupat el projecte de l'exposició a partir de diverses línies: quines relacions, tensions, diàlegs i separacions es poden establir entre Tàpies i altres artistes contemporanis?, què pot seguir dient l'artista a altres creadors posteriors que no tenen l'empremta del seu l'univers? La resolució d'aquestes qüestions es tradueix en seqüències d'obres, en les quals Tàpies sempre és present, que plantegen nous diàlegs inesperats.

Aquestes relacions que suggereixen els comissaris de Contra Tàpies treuen la pols i revelen nous matisos a alguns dels aspectes de la trajectòria de Tàpies més analitzats, com l'erotisme, la religiositat i el compromís polític. Valentín Roma va treballar el 2002 amb Antoni Tàpies durant la realització del documental Alfabet Tàpies . El comissari li va preguntar quina exposició li agradaria fer. Tàpies li va contestar "una de Tàpies que no semblin Tàpies". A l'altre extrem del viatge iniciàtic a París hi ha la visió de Tàpies com un personatge de Borges que es multiplica en diferents identitats, com els heterònims d'un escriptor.

Després de rastrejar diferents col·leccions particulars i amb la complicitat de la família Tàpies, Roma i Rassel han recuperat diverses obres acadèmiques de l'artista ( Retrat de Maria Josefa Tàpies i Quatre estudis , quatre retrats de Teresa Barba); un oli que recorda els grans murals del mexicà David Alfaro Siqueiros, Parella i cavall ; i una última pintura, Composició, que recorda el dinamisme de la pintura futurista de Giacomo Balla. "En l'obra de Tàpies es veuen nombroses escletxes argumentals, obres que semblen haver estat creades per altres artistes, com si el pintor hagués necessitat fugir de la seva pròpia personalitat plàstica per transvestir-se amb la veu dels creadors més diversos", diu Roma.

"Amb aquest impuls de desdoblament artístic -afegeix- sembla gastar una broma pesada a la historiografia, fent ell mateix un acudit sobre allò que s'anomena coherència estilística". Moltes d'aquestes obres són propietat de la família Tàpies, que, a més de prestar-les, va permetre que Valentín Roma i Laurence Rassel consultessin la correspondència de l'artista i exposessin diverses cartes que Tàpies es va escriure amb artistes, escriptors, crítics i pensadors com els filòsofs Martin Heidegger i Bertrand Russell, l'escriptor i polític André Malraux, la fotògrafa Lee Miller, els artistes Wilfredo Lam i Marcel Duchamp i el cineasta nord-americà Jim Jarmusch.

Entre les obres de nova producció que es poden veure a Contra Tàpies , crida l'atenció l'obra Memòria personal , de Pep Agut. L'artista va quedar corprès per Nu , una pintura de Tàpies de l'any 1966 que va veure en una exposició a la Fundació Joan Miró quan tenia 16 anys. L'impacte el va portar a capbussar-se en totes les referències literàries i filosòfiques que Tàpies esmenta al llibre Memòria personal i als anys 80 va realitzar diverses obres sota l'influx de Tàpies, en un moment en què l'artista exercia un gran pes en el context català i espanyol. La mostra recull aquestes obres i un nou vídeo, en el qual Agut apareix fregant el terra nu i de genolls, com l'obra de Tàpies que el va impactar.

Les