Sense més vida que el pensament

La família de la galeria Kewenig ha enviat una petita nota aquest divendres a darrera hora de l’horabaixa. El nom de Jannis Kounellis sobre una foto seva mirant la mar des d’una barca, que el retrata com el grec que era. El text, escrit amb el color sanguina, diu: “Hem perdut algú de qui mai no pensàvem que podria morir. Una persona com un Tità emergint de qualsevol aigua, profundament autònom i moralment independent. Un dels artistes realment grans del nostre temps que ha estat, durant més de trenta anys, guia i llum per a les nostres vides professional i emocional. Gràcies, Jannis, per tot i que et vagi bé”.

Ja fa anys, la família Kewenig va posar al seu ca el nom de Jannis, tan forts eren els lligams amb l’artista i l’admiració. I jo sempre agrairé als Kewenig que em donassin l’oportunitat de conèixer i de parlar durant una hora llarga, cara a cara i de manera propera, amb Jannis Kounellis. Tanta era la seva bonhomia i proximitat que he de confessar que l’home em captivà fins i tot més que una obra que admir, si és que una cosa es pot separar de l’altra.

En saber de la seva mort dijous a darrera hora de la nit, vaig repassar aquella conversa des del record. Després la vaig cercar a la web de l’ARA Balears i la vaig llegir. Per aquells dies del mes de juliol del 2013, Kounellis era a Mallorca per preparar l’obra que exposaria dies després a la galeria Kewenig i, si no vaig malament, aquella va ser la darrera exposició a Mallorca, una illa amb la qual sempre mantingué relacions. També el recordam en una mostra conjunta amb Rebecca Horn a Pelaires, una mostra d’aquelles que són -millor dit, que eren- més pròpies d’una institució pública que no d’una galeria privada.

Seguesc amb el que us contava. Aquell home d’obra i pensament ferms, però amb la senzillesa com a actitud, quan faltaven pocs dies per a la inauguració, encara no sabia quina obra faria. I no n’estava gens preocupat. Qui conegui l’obra de Jannis Kounellis, amb el ferro omnipresent i habitualment complexos muntatges, haurà de tenir en compte una altra part de la seva feina que sorgeix en posar en marxa la creativitat, la casualitat de la troballa per, tanmateix, dir allò que ell volia dir, sense que ni els recursos de què disposava en el moment el condicionassin. Així m’ho deia: “No cal passar pena. Sortosament, l’exposició viatja amb mi, en la meva jaqueta. Sempre estic concentrat. No tenc més vida que el meu pensament”.

La responsabilitat de dir ‘no’

Jannis Kounellis ho tenia tot de grec, tot i haver-se format i arrelat a Roma. Fos com fos, arran de l’exposició que preparava, em parlava de la importància de vincular-la a un espai, no només a l’Oratori de Sant Feliu on la faria, sinó també al territori de Mallorca. “L’espai és importantíssim perquè vol dir identitat, la manera com ens oferim als altres. Una de les troballes que justifiquen el viatge és, precisament, l’espai. Això és dialèctica, no la globalització”, afirmava mostrant-se crític, tot i que, tot seguit, confessava que l’única globalització per la qual estava interessat “és la dialèctica”. L’interès per l’altre, pels altres, “descobrir què em poden donar i què els puc donar jo”.

Se la jugava en cada obra, que sempre era una proclama en favor dels qui pateixen, el pensament traduït a una forma. Quan li vaig demanar per aquesta actitud crítica, record que Kounellis aixecà el cap: “L’artista té la responsabilitat de dir ‘no’ quan és necessari, com a transgressió. Avui hi ha molt poca gent que digui ‘no’ i l’artista eventualment ho ha de dir”. Tenia clar que la responsabilitat de l’artista és situar l’art, i qui diu l’art diu la cultura, com a contrapoder, ja que, com ell deia, treballa el pensament.

Record que hi vaig insistir, volia que aprofundís en la percepció que poca gent diu ‘no’. I record també que va començar a parlar de l’autocomplaença del poder, dels poders, que s’alimenta de tots aquells que el poder cerca perquè l’envoltin. I record més, quan l’artista parlà de l’economia i la mercantilització que envaeix totes les capes de la societat. “Els rics només pensen en termes econòmics. I fins i tot els que no són gaire rics han arribat a pensar com si ho fossin”. D’aquí que, segons em comentava, no era gaire optimista respecte dels moviments socials que diuen ‘no’, perquè la immensa majoria de la societat no hi és. Està subjugada, comprada.

Avui valor més encara Jannis Kounellis i la seva obra. També aquella que va fer, en molt pocs dies, per a la Kewenig, elements de la mar i de la costa de Mallorca, entre ferros treballats aquí, una obra que mostrava la força que li havia transmès l’illa, tan rotunda com humil, dramàtica i esperançada alhora, com era ell, la seva obra.