Com més cosins...

Teatre Principal.- Cinc premis Max contemplen l’arribada al teatre Principal de La piedra oscura, d’Alberto Conejero, dirigida per Pablo Messiez, un altre dels casuals repetidors del que hauria de ser la referència teatral de l’illa. Per una altra banda, La piedra oscura era el títol de l’obra de teatre que havia escrit Federico García Lorca i en la qual parlava d’homofòbia. La tenia guardada qui, segons Ian Gibson, va ser el darrer amor del poeta, Rafael Rodríguez Rapún, un tinent de l’exèrcit republicà que, a l’obra de Conejero, no era gai, però mantenia una relació carnal i afectiva amb ell. L’autor planteja les converses entre el tinent, captiu de les tropes nacionals, i el seu vigilant, un jovenet que no sap ben bé què fa allà. Interpreten els personatges, respectivament, Daniel Grao i Nacho Sánchez, dins un escenari claustrofòbic, com no pot ser d’una altra manera, estèticament molt aconseguit i argumentalment eficaç, signat per Elisa Sanz, mentre que pel que fa a la il·luminació, hi ha massa gratuïtats que tan sols responen a una qüestió estètica, però que en qualsevol cas no molesten. El viu de la qüestió el trobam a la interpretació, fins i tot més que en l’argument. Nacho Sánchez és el que té la papereta més difícil, fregant sempre la sobreactuació que el convertiria en un personatge ridícul, encara que aquesta segurament és la intenció tant del director com de l’autor, però se’n surten. Daniel Grao ho té una mica més senzill, encara que això no resta mèrit al seu treball. Per una altra banda, a l’argument està tot una mica embastat. Esbossos de diferents situacions que no arriben enlloc, com és ara la relació entre el poeta i el tinent, la figura de Lorca, protagonista el·líptic com a símbol de la barbàrie dels nacionals, sense bons ni dolents com a individus, però clar el republicà és un home assenyat, que sap en tot moment el que és bo i el que és dolent, mentre que el soldadet és fronterer i inculte, fins i tot potser li manca un bull, i a partir d’aquí el duel no està compensat i la raó de ser, que no és altra que mostrar les dues espanyes, queda una mica coixa, de seguida se li veu l’as a la màniga del prestidigitador, que engresca la narració amb una cortina de fum documental, quan inclou els noms dels protagonistes reals, afegint el de Modesto Higueras, un actor i director de teatre, o el de Rafael Martínez Nadal, amic i confident del poeta, o una petita referència a La Barraca. Tot i així, La piedra oscura, la de Conejero i Messiez, funciona dramàticament. Els diàlegs són acurats, la dinàmica és teatralment impecable i el ritme intern de l’obra precís, la qual cosa fa que tot plegat faci del conjunt una obra ben estructurada i visualment aconseguida.

Teatre del Mar.- Ulls clucs hauria programat una peça de Juan Mayorga, amb la qual cosa tenia expectació amb l’arribada de Famélica, que representarà la companyia La cantera al teatre del Molinar fins diumenge, dirigida per Jorge Sánchez i interpretada per Xoel Fernández, Juanma Díez, Aníbal Soto i Marta Cuenca. Tot just començar, la sensació era que alguna cosa no funcionava. El plantejament era una mica pretensiós i alhora ridícul quan els membres d’una organització comunista en els temps actuals, amb regust de ranci, tenien noms de guerra, Toni, Enrico, Rosa... i que corresponien, respectivament, a Gramsci, Berlinguer i Luxemburgo, enfrontats a una organització anarquista en la qual els noms eren Federica, Buenaventura, naturalment Montseny i Durruti. En qualsevol cas podria ser una sàtira al passat, molt passat, estantís, però li manca humor i li sobra fer voltes allà mateix durant gairebé dues inacabables hores.

P.S.- Notícia sobre l’agermanament entre Mallorca i València amb l’obra de teatre musical ‘Happy End’ que es representa al Principal. De Madrid han arribat tants germans que ja som família nombrosa. Queda clar que amb els mallorquins, els mallorquins tan sols som cosins, i ja se sap, com més cosins...