Publicitat
Publicitat

Fer memòria sense pretendre-ho

"Jo no tinc memòria històrica, o potser seria millor dir-ne cronològica. No és un defecte aparegut amb l'edat, sinó constitucional, perquè de jove ja se m'esborraven les dates. Havia de fer un gran esforç per situar qualsevol fet en l'any corresponent. En canvi, m'era ben fàcil situar-lo en el seu espai". Així comença El nen de la plaça Ballot , el primer d'una sèrie de llibres en què la vida pròpia de Josep Maria Espinàs és recuperada sobretot a partir dels llocs per on l'escriptor ha passat. Això passa en els gairebé vint títols de viatges a peu (entre els quals hi ha caminades pel Priorat, per la Costa de la Mort, pel Matarranya i fins i tot per uns grans magatzems), però també en els llibres més propers a les memòries, sempre confegides a partir de la fragmentarietat i sense un ordre cronològic, fins i tot a l'hora de plantejar-se un viatge a la infantesa i adolescència, com passa a El nen de la plaça Ballot .

Temps afegit (2001), El meu ofici (2008) i I la festa segueix (2009) configuren una aproximació singular i reflexiva a la vida i la feina de Josep Maria Espinàs, lligades indissolublement. "La literatura és una mena d'adob que s'escampa per diversos camps", escriu Espinàs a I la festa segueix . En el seu cas, l'ha disseminat en novel·les com La trampa (1956) i Combat de nit (1959), en llibres de narracions com Un racó de paraigua (1997), en reculls d'articles -els sis volums d' A la vora de... - i en la sèrie de viatges, a més d'altres volums en què la descripció de l'entorn predomina, cas de Barcelona, blanc i negre (1964), amb fotografies de Xavier Miserachs, i l'aventura de Seguint tot l'Ebre amb un primitiu Velosolex (2003).

"No tinc ni idea de per què he escrit els 85 llibres que he publicat fins ara -diu Espinàs-. Mai no he fet res perquè toqués, per a mi tot ha estat d'una naturalitat absoluta". Espinàs no diferencia entre uns títols i altres de la seva bibliografia: ficció i experiència l'han ajudat a construir un món que, amb els anys, s'ha anat despullant d'artificis retòrics fins a arribar al flux plàcid i orgànic dels últims títols. "Estic convençut que mai no escriuré unes memòries, però preparo una contrabiografia en què explicaré el que no he fet -assegura-. Les enciclopèdies d'avui m'atribueixen intencions que no he tingut i fets que no he protagonitzat".