El marc, incomparable

PalmaLa Seu.- Tomeu Català, els rotarys lul·lians, l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears amb Pablo Mielgo a la batuta i la Coral Universitat de les Illes Balears comandada per Joan Company aterraren a la Catedral de Mallorca per oferir el concert benèfic en favor de Projecte Home Balears amb la presència i presidència de la Reina Dona Sofia. Tot com sempre, com cada any, és a dir amb la Seu plena fins a dalt per participar en un acte social i benèfic, ja convertit en una tradició i que sigui per molts d’anys, amb la cultura com a estendard, tot i que ja sabem que el marc incomparable és tan sols això i no una sala per gaudir d’una audició com cal, per això ambdues formacions ja varen oferir el Rèquiem de Gabriel Fauré fa poques setmanes a l’Auditorium del passeig Marítim. Dues variacions... La primera, la de la soprano. A la Seu va correspondre a la mallorquina Maia Planas, mentre que repetí com a solista masculí el baríton valencià, Sebastià Peris. La segona variació va ser l’aperitiu, la peça, no el compositor, perquè, si a l’Auditorium la Simfònica interpretà la Simfonia núm. 2 de Jean Sibelius, del finlandès també va ser la introducció al concert benèfic que ens ocupa, ja que interpretaren el seu Vals trist Op. 44 núm. 1. Una peça de poc menys de sis minuts que Sibelius va escriure com a música incidental de ‘Kuolema’, una obra de teatre que immediatament es va convertir en un èxit incontestable al seu país i de la qual queda tan sols l’adaptació que el mateix compositor va fer per a orquestra de cambra, corregida i augmentada per a orquestra simfònica. Dolça, trista, profunda, com no pot ser d’altra manera en una obra que es titula Mort (Kuolema).

Però la nit era per a Fauré i el seu conegut i reconegut Rèquiem, que encara que sembli poc coherent és un cant a la vida, a la resurrecció, amb aquest paradís descrit pel compositor amb tendresa, diuen que perquè en el moment de la composició, dedicada a la mort del seu pare, també finà la mare i aquest benestant i místic paradís final era el que desitjava per als seus progenitors. En qualsevol cas, el que queda clar és que Fauré no volia un rèquiem convencional i potser també per aquesta circumstància va eliminar el Dies Irae i va incloure-hi el Pie Jesu, qualificat per Camille Saint-Saëns d’únic, un tret gens habitual en la litúrgia tradicional. És l’única intervenció de la soprano, una espècie de motet que requereix una paleta rica i una àmplia tessitura, que Maia Planas va interpretar molt correctament. Sebastià Peris ja havia mostrat les seves possibilitats a les ordres de Víctor Pablo Pérez i tampoc no va decebre. Cobriren l’expedient amb solvència contrastada tant la Simfònica com la Coral, que sembla com si estiguessin en vies d’aconseguir la simbiosi perfecta. La nit, el concert, va sobrepassar les expectatives, que era el que es pretenia, més enllà de qualsevol tret musical que no passàs per la vessant social i benèfica. Tot un èxit.