‘A la manera de’

Teatre Principal.- Cinquanta anys sobre un escenari i un viatge en el temps. Maria del Mar Bonet oferí el seu concert Ultramar, mestís, autèntic, un vernissatge universal com ha estat la carrera de la més famosa i emblemàtica de les nostres artistes. Dic emblemàtica i dic nostra perquè, si algú ha estat emblema de la mallorquinitat al llarg dels anys pertot arreu del món, aquesta ha estat Maria del Mar Bonet, interpretant per a l’ocasió poemes del Pare Ginard, de Costa i Llobera, de Guillem d’Efak, amb un acompanyament de músics cubans amb els quals ha fusionat ritme i tendresa, la de la seva veu inconfusible, formosa fins a dir basta. Un còctel perfecte de sabors i colors tan diferents com ben engaltats. No cal dir que va ser un gran concert, a la carrera de Maria del Mar Bonet no hi ha lloc ni tan sols per als bons concerts, peculiar, molt vital, i personal, ‘a la manera de’. Segell d’excel·lència i com en els seus inicis de reivindicació. Després d’una hora i mitja llarga de música tropical, embastada de mallorquinitat, la cantant i compositora amb la guitarra a la mà, com en els vells temps, avui de més actualitat que mai, cantà el Què volen aquesta gent, amb el públic que omplia el teatre dret i fent els cors, amb els sentiments i emocions a flor de pell, tants i tan densos que no era fàcil respirar.

Biblioteca de Catalunya.- Després de la reposició de Bodas de sangre, de Lorca, arriba la d’ Un obús al cor, de Wajdi Mouawad, estrenada també la passada temporada a la molt versàtil Biblioteca. A diferència de les produccions que fins ara estàvem acostumats a veure, signades per l’escriptor que mai no decep, amb totes aquestes històries que s’entrecreuen, a més d’un gran nombre de personatges, Oriol Broggi i Ferran Utzet han agafat la darrera part de la primera novel·la de Mouawad i l’han convertida en un monòleg que protagonitza Ernest Villegas, sense més estris que una cadira, unes sabates i una jaqueta, carregant tot el pes de la funció en la seva veu i els seus gestos per desenvolupar un text colpidor, ‘a la manera de’. Wahab és el nom del protagonista, que no tenc ni idea de si és un altre alter ego de l’escriptor o tan sols qualsevol ésser humà a qui en un moment concret i per una circumstància molt determinada li passa la vida pel davant, intentant trobar-ne el sentit, un sentit al qual els elements que l’envolten no són aliens, ans al contrari. Una trucada telefònica, “vine a l’hospital, la mare està malament”, és el detonant d’aquest calidoscopi existencial que Mouawad descriu sense pietat, amb un estil descarnat i que Ernest Villegas viu i ens fa viure amb intensitat, molta intensitat. Ja des del principi, mentre el personatge es va apropant des del fons de l’immens escenari, que augmenta la sensació de solitud del protagonista, s’atura davant el públic i ofereix el primer silenci de la vetlada, clavant al públic la mirada perduda dels ulls de la tragèdia de qui està a punt de viure un tomb a la seva vida. Perduda la mirada de qui està perdut en un món, tant l’interior com l’exterior, que no entén, que li passa per sobre, des d’un punt de partida tan habitual com pot ser la mort de la mare. I a partir d’aquí una tempesta d’emocions, sensacions que fan esclatar la consciència dels records. Vuitanta minuts d’una intensa i cruel bellesa, que no deixa ni parpellejar.