Publicitat
Publicitat

L'ESTRENA DE LA SETMANA Anàlisi

Raúl Ruiz adapta l'escriptor portuguès Camilo Castelo Branco a 'Misterios de Lisboa'

Un magistral fulletó infinit i laberíntic

El cineasta xilè Raúl Ruiz desembarca avui a la cartellera amb un dels esdeveniments cinematogràfics de la temporada: les quatre hores i mitja (que es diu de pressa) de Misterios de Lisboa , la seva última pel·lícula. És una versió abreujada de les sis hores i mitja de la sèrie televisiva del mateix títol dirigida per Ruiz l'any passat. Com a Fanny i Alexandre (Ingmar Bergman, 1982) o, sense anar més lluny, com a la recent -però encara inèdita en pantalla- Carlos , d'Olivier Assayas, l'origen televisiu és aquí una circumstància més de producció (o més ben dit, d'exhibició), perquè el llenguatge que fa servir és absolutament cinematogràfic, la posada en escena exquisida i tant el tempo com la narrativa fugen de la seqüenciació episòdica per abraçar una concepció novel·lesca de la història, alhora vuitcentista i moderna.

Misterios de Lisboa adapta la novel·la homònima de Camilo Castelo Branco -un dels autors més representatius i populars de la literatura portuguesa-, un inabastable fulletó romàntic que retrata la vida burgesa i de províncies del segle XIX. En lloc de reduir la complexitat de la història, Ruiz se submergeix sense fre en una trama laberíntica que riu-te'n de Lost , plena de remolins argumentals i personatges que s'entrecreuen, recorden i expliquen episodis de les seves vides, que arrosseguen l'espectador als abismes de la ficció.

El misteri de la representació

La pel·lícula arrenca amb la presentació d'un personatge que intuïm central i que pronuncia la següent frase: "Tenia onze anys i no sabia com em deia". Però l'enigma de Pedro i els seus orígens no fa sinó obrir el pany de nous misteris i secrets, històries que revelen peripècies increïbles i connexions improbables sempre tenyides d'un sentiment tràgic i romàntic de l'existència: les vides passades del mossèn Dinis, els patiments de la comtessa de Lima, els amors desgraciats d'Elisa de Montfort, etc. Ja hem dit novel·lesc, oi? Doncs així és. Una idea nuclear, però, sorgeix dels continuats canvis de narrador, de les revelacions que reescriuen el relat que estem veient, de l'ambigüitat de la pel·lícula pel que fa als seus personatges: la vida, com el cinema, és representació, un exercici d'equilibrisme entre realitat i posada en escena, temps i memòria. El film proposa un joc de representacions infinites entre el cinema, la vida, el record i, finalment, el somni, la funció teatral de l'inconscient.

Entre Rohmer i 'Barry Lyndon'

Raúl Ruiz, un especialista en adaptacions literàries impossibles (es va atrevir amb Proust, amb això ja està tot dit), fuig de traslladar l'acció a l'actualitat o d'imposar una mirada contemporània a la història, i opta per escenificar la novel·la des de la sensibilitat romàntica i estrambòtica del text original. El resultat és un film a contracorrent, fora del temps, un drama coral que batega a mig camí entre el Barry Lyndon de Kubrick i les pel·lícules d'època de Rohmer, però que a estones també recorda el Manuel de Oliveira més literari i el virtuosisme darrere la càmera de Max Ophüls.

Una cosa cal destacar: Ruiz filma prodigiosament. Juganer i precís, desplaça l'espectador amb facilitat per l'espai i proposa imaginatives solucions formals per abordar cada seqüència, així com subtils coreografies de moviment dins el pla que estan a l'abast de pocs directors en actiu. Misterios de Lisboa és un festí cinematogràfic, un rebost a vessar de talent que encisa per la seva vocació estètica, sempre concreta, mai lliurada a l'abstracció i la pedanteria, sempre propera a l'espectador. Un regal en temps de sequera de propostes originals que excita la sensibilitat cinèfila, però que haurà de lluitar contra l'obstacle irreal de la seva llarga durada.

Un èxit inesperat

El misteri de Misterios de Lisboa : a França l'exhibició de la pel·lícula en el circuit de versió original s'ha convertit en un èxit sense precedents. Vuit mil espectadors van passar per taquilla la setmana de l'estrena i nou setmanes després, el còmput global voreja les cinquanta mil entrades venudes. Sense promoció ni actors coneguts, sales de províncies es disputen una pel·lícula que tan sols admet una sessió per dia. Gesta heroica o enigma inexplicable, sembla que el públic francès s'ha posat d'acord per rendir un tribut al bon cinema. Què passarà aquí?