Cultura 20/06/2011

Quan l'òpera és possible amb un piano i quatre canyes

Andreu Gomila
2 min
Peter Brook, als 86 anys, ha abandonat el seu teatre Bouffes du Nord parisenc amb aquesta versió de 'La flauta màgica'

Fet per un altre, aquesta Die Zauberflöte que Peter Brook ha dirigit al Mercat de les Flors hauria estat una boutade . Convertir una de les obres mestres de Mozart en una peça petita, de cambra, d'hora i mitja en lloc de tres hores, teatralitzada, amb unes canyes com a únic suport escenogràfic i un sol piano en substitució d'una orquestra sencera, és realment una proesa. I si surt bé, encara més. Si et dius Peter Brook i el teu nom és equivalent a Déu en els últims 50 anys de teatre europeu, tot t'està permès per aconseguir llargs minuts d'aplaudiment final i la satisfacció d'uns espectadors als quals -a molts dels quals- ni se'ls hagués passat pel cap acudir a una representació semblant firmada per una jove promesa local o internacional. Al d'aquí, per cert, ni se l'hagués deixat muntar La flauta màgica amb quatre canyes i un piano.

D'entrada, cal assumir una obvietat. L'adaptació, la dramatúrgia, que Brook ha fet de La flauta màgica és excel·lent. No se salta cap moment crucial i farceix els buits entre escena i escena amb diàlegs frescos en francès, en què els intèrprets-cantants ofereixen el millor d'ells mateixos. L'humor intrínsec del llibret d'Emanuel Schikaneder no cau pel penya-segat en cap moment. Els actors el potencien, sobretot un Papageno (Virgile Frannais) que desplega unes grans ales de bufó, i dos intèrprets negres (William Nadylam i Abdou Ouologuem) que accentuen l'histrionisme hilarant dels personatges.

Durant una hora i mitja, l'acció es desenvolupa en l'espai buit canònic de Brook. Sembla com si se'n fotés de les grans posades en escena de les òperes europees, amb escenografies que de vegades sobrepassen els dos milions d'euros. Ell, amb un carretó, les omnipresents canyes i una capa roja, en té prou. I sí, no cal res més per seduir un públic entregat abans de començar la funció.

Si filem prim, l'espectacle va ser incomplet, i força. Els cantants -joves, d'acord- no van estar a l'altura de la partitura, llevat del gran Papageno i de Tamino (Antonio Figueroa). A la coneguda ària Der Hölle Rache, quan la Reina de la Nit demana a la seva filla Pamina que mati Sarastro, a la soprano Leila Benhamza se li va escapar algun gall. Però Brook és tan llest que tot just després col·loca una escena divertidíssima, amb Papageno que es cola entre el públic tot sol·licitant un petó, "un petonet" (en català), a una dona de la segona fila.

El director anglès establert a París des de fa 37 anys ha deixat el seu Bouffes du Nord amb aquesta Une flûte enchantée . En el seu canònic The empty space , diu que "sovint el teatre se l'ha comparat amb una puta, volent dir que el seu art és impur, però avui [cap als anys 60] això és veritat en un altre sentit: les putes agafen els diners i després no s'escarrassen gaire amb el plaer". Sí, l'òpera també és impura. El plaer, per als convençuts.

stats