Falta un dia per al primer concert al Sant Jordi. Abans d'ahir vam fer un assaig general a la sala annexa del Palau. Fa setmanes que no parem. Abans d'anar a fer les proves de so, passo per l' otorino a veure com tinc el coll. Fa anys que no veig el doctor Salvà, però quan ens trobem, és com si no hagués passat el temps. La llibreria del seu despatx és plena de fotografies de cares conegudes, des de Raimon fins a Joel Joan. Em recepta un protector d'estómac i em diu que comenci a menjar bé. Tinc el coll una mica encetat pel reflux de les males digestions. Arribo tard a les proves de so, que serveixen per facilitar la feina dels tècnics. L'endemà, amb el Palau ple de gent, el so no tindrà res a veure amb el que tenim avui. Ara falta el públic i el so reverbera en el gran buit d'un espai que va néixer per a l'esport, tot i que mai no hi he vist cap competició, només concerts. El darrer fa uns mesos, amb el gran The Wall de Roger Waters.
L'escenografia ideada per Lluís Danés es posa en funcionament. El primer concert està començant... La tensió és molt gran. Els companys comencen a pujar a l'escenari. Corro cap a la part de darrere per enfilar-me a la plataforma, i em deixo caure rodolant entre els cotxes, sobre la plataforma rere la bateria. El Lluís m'ha dit abans que podia pujar caminant. Amb la foscor i el fum no se'm veurà. Però el meu cos prefereix una mica d'aventura. Quan se sent el soroll d'una frenada i la topada final, espero que s'encengui el focus que m'han marcat i m'aixeco amb el micro per fer el nostre crit de guerra i de benvinguda: "Bona nit, malparits!" Fa deu anys que no estem junts en un escenari davant del públic. El Pep Bosch, el bateria, n'ha estat vuit sense tocar. Fins i tot es va vendre l'instrument. Estrenar-se així pot semblar temerari.
Però tenim la seguretat d'haver-nos preparat a consciència. Malgrat tot, busco la mirada dels meus companys i no la trobo. Estan tots intentant trobar el seu lloc enmig de l'esclat en què s'ha convertit el recinte. És difícil reconèixer el so de cada instrument. Corro d'un costat a l'altre amb una força que miro de controlar. El vertigen va deixant pas a la confiança. Durant una bona estona hem sacrificat la tècnica per l'actitud. L'endemà sortirà tot millor. I l'últim dia, l'Onze de Setembre, gaudirem més que mai, amb la idea que això no tindrà un demà. El públic és increïble, m'agradaria emportar-me'l a casa, però no sabria on posar-lo. Mai no podrem agrair tanta entrega. Si pogués m'obriria en canal i repartiria les meves vísceres, tot em sembla poc. Però demà hi hem de tornar i decideixo mantenir-me sencer.
L'home més amable del món és l'encarregat del Sant Jordi. Gràcies a ell m'hi sento com a casa. Fa un parell de dies ens va acompanyar sobre el sostre del Palau per fer un reportatge per al TN . Un cim que només visiten les gavines, i el falconer que visita les alçades per foragitar-les i salvar la coberta dels seus cops de bec. Quan vivia al carrer de les Ballesteries, a Girona, les esperava al balcó sobre el riu mentre sobrevolaven l'Onyar. Sabien que era l'hora de menjar. Repetia el ritual sovint per no veure-les devorar els coloms.
Mitja hora abans d'estrenar-nos, ens visita al camerino l'alcalde de Barcelona, Xavier Trias, i també el regidor de Cultura. Fem broma amb ells i, malgrat els nervis, tenim clar que avui sortirem a donar-ho tot. No tinc tan clar que el nostre estil encaixi amb els seus gustos i els avisem del soroll que hauran de suportar. Han vingut a veure un concert de rock. Abans d'acomiadar-nos, el Thió s'interessa per la seva experiència aquests primers mesos de mandat. Malgrat que la conjuntura no és fàcil, se'l veu il·lusionat.
Amb el conseller Mascarell ens coneixem des de fa temps, sobretot amb la seva dona. Era amiga de joventut del Ninyín, van ser companys d'escola. Xerrem encara més distesament fins que arriba el moment d'anar a atendre la resta de convidats. Avui han vingut els meus amics eivissencs i estic content d'abraçar-los. No dono l'abast. Comparteixo sensacions amb l'Albert Om, l'Eloi Vila, i tants familiars, amics i coneguts que ara mateix em costa recordar-los a tots.
A les cinc de la matinada ja sóc a casa cuinant un bon tros de carn per a un parell d'amics defallits que es queden a dormir. Tot i que un és holandès i viu a Bali i l'altre és argentí i viu a la Pitiüsa gran, la connexió és total. El rock ens uneix per sobre de temps i modes. L'endemà em diuen que la festa al camerino del Sant Jordi ha durat fins a l'alba. A la pregunta de quan marxarien, el Pere, el nostre stage manager , va respondre a la gent de seguretat: "Però no tenim llogat això durant tres dies?" La veritat és que ens podríem haver estalviat els hotels.
L'endemà tornem a les cinc de la tarda a repassar el so. L'energia del segon concert es multiplica. Abans rebem la visita al camerino del president Pujol i Marta Ferrussola. No goso preguntar-los si han portat taps per a les orelles. Em comenta el discurs en què ha utilitzat la referència d'Els Catarres i la seva cançó de l'estiu: Jenifer . Unes setmanes abans li havia preguntat si l'havia escoltada. Em va dir que no i es va apuntar la referència. És incombustible i lúcid. Li presento el Xarim, el nou guitarrista. Abans que pregunti pels seus orígens, li dic que és de Flix. "Que es pronuncia com guix", segueix el president. Ens desitgen sort i ja hi tornem a ser amb un públic encara més entregat.
El Francesc Sánchez, bon amic i el nostre home de premsa, ens ha portat els diaris quan hem arribat. Celebro veure com ens rellisquen les crítiques. L'Andreu Gomila, de l'ARA, sembla que no ha tingut bon dia i ha vist coses que ningú més ha vist. Fins i tot confon el meu somriure histèric amb un rictus forçat. El Luis Hidalgo, d' El País, vol demostrar la seva modernitat i confon el rock amb una jaqueta que et canvies quan passa de moda. Santi Carrillo, a El Periódico, demostra que té un esperit ple de pops i absent de rocks. Esteban Linés a La Vanguardia , Hernadez Ripoll a El Punt-Avui i Jordi Bianciotto a El Periódico ens reconcilien amb la professió periodística. El país ja és prou petit perquè juguin a dividir-nos més. Quan a un company de feina li va bé, ens va bé a tots. Ja es digui Manel, Antònia Font, Obrint Pas, Els Pets, Gossos, Roger Mas, Lax'n'Busto, Sílvia Pérez Cruz, Brams, Mishima, Gertrudis, El Petit de Cal Eril, Refree... o Sopa de Cabra.
Vivim la Diada intensament. Arribo i em trobo el Thió amb mala cara. Després del concert em confessarà que ha anat a dormir a les onze del matí i que s'ha llevat mitja hora abans de les proves. Jo he descansat una mica més, però no gaire. Avui acabarem tard però no tant. El concert és a la tarda. Tot i el cansament, és el millor dels tres concerts.
Molta gent m'ha comentat la seva sorpresa per les meves declaracions polítiques durant els concerts. Mai he preparat res del que dic a l'escenari. Els valors queden, però el pensament evoluciona. I el compromís és ara més necessari que mai. Amb el país i també amb la música. Quan les bases de la nostra convivència són atacades, no ens podem quedar somiant utopies, hem de realitzar-les.
No a tothom li ha semblat bé aquest posicionament. Aquesta és la frase que ha penjat el secretari general de PxC, Roberto Hernando, a Twitter: "@gerardquintana és tan bon músic com imbècil. Ha criticat PxC al concert. Primer els de casa". Són les quatre de la matinada i deixo el Xarim al passeig de Gràcia. Ens sentim estranys. Un gran buit omple la ciutat deserta. "I demà? Què farem demà?"
